En el seu moment, i a Europa. Primera, el «govern d’un sol home, el rei, que jo anomeno príncep, tal com, a Espanya, Portugal i Castella». Aquesta és una forma nova, teoritzada per Maquiavel, que argumenta que és bo per a una nació donar tot el poder a un individu. L’absolutisme, es va a mar veient, va generar més ombres que clarors. Segona, el «govern dels nobles sols, com a Venècia, i a Esparta antigament». Aquesta forma havia produït bons resultats, com a Venècia, però, tenia clarament uns límits. No havia funcionat gens bé a la major part de països. Tercera, el «govern dels plebeus, com el nostre temps, els Cantons Confederats, dits, impròpiament, Suïssa». Furió no podia sospitar que el cas de la Confederació Helvètica seria quasi únic. Irrepetible.

Quarta, «el govern el formen el rei, els nobles i el poble, com el de l’Imperi d’Alemanya, el regne de Polònia, i el regne d’Aragó, a Espanya». Aquesta forma de govern conjunt que seria, és clar, resultat d’equilibris diversos, presentava en els exemples, notables variants. L’emperador d’Alemanya, per exemple, Carles V, era un càrrec electiu, i no un rei hereditari. La Corona de Catalunya-Aragó, era, com Suïssa, una Confederació. Però, no de cantons, sinó de 7 estats : Catalunya, Aragó, Mallorca, València, Sicília, Sardenya i Nàpols.

En ple Renaixement, doncs, les aportacions catalanes a la ciència política continuen. Com havia passat en temps anteriors, i com segueix passant en els temps presents.

 

Per saber-ne més:Josep Trueta : L’esperit de Catalunya.  Barcelona, Edicions 62,