Barcelona

1676. De la caixa a la calaixera

És un clar precedent dels actuals contenidors, o ‘containers’, es situava damunt de terra (sovint amb el buc sobre un sòcol), tenia una tapa,  pany i clau, i, als costats, calaixets per a petits objectes. L’interior de la tapa seria, sovint, el suport d’un dibuix, pintura o relleu.  La ‘caixa de núvia’ contenia la dot de la dona que es casava, i si, mort el marit, la dona no l’heretava, la caixa -amb tot el seu contingut- tornava a ser totalment seva. Si una vídua no tenia bens immobles, tindria uns valuosos bens mobles. La lenta transició de la caixa a la calaixera s’inicia a la segona meitat del segle XVII.

La calaixera era més difícil de construir, i per tant, més cara, però permetia ordenar molt millor, més racionalment, la roba. El triomf de la calaixera, al segle XVIII, dit el «Segle d’Or del Moble català», és paral·lel als avenços de la raó il·lustrada al Set-cents. Les calaixeres de 1676 son encara «un moble de calaixos, encara que grans i profunds».

Al XVIII, les calaixeres catalanes, per exemple de noguera amb marqueteria de boix, situades als dormitoris i a les sales d’estar, comencen a substituir  -mai completament- a les caixes. Hi ha dos derivacions de les calaixeres amb un cert èxit : els tocadors i els escriptoris. El món modern -més ric, més ordenat i més funcional- comença a obrir-se pas dins el sempre un xic caòtic món medieval.