1283. El rei, constitucional
NOTICIA
05.12.2006 - 01:54h
Auna sessió del Parlament de Catalunya de 1.283, quan el rei Pere el Gran, que havia incorporat el regne de Sicília a la Confederació de Catalunya-Aragó i havia establert una base comercial a Tunis, i que, per aquestes raons, havia estat excomulgat pel Papa de Roma (que era al costat d’una França que volia fer seva Sicília) s’arribà a un acord transcendental: les lleis, en el futur, haurien de ser aprovades conjuntament pel Parlament i el rei.
En el futur, el rei, per a ser-ho, hauria de jurar abans el conjunt de les Constitucions de Catalunya. El rei haurà de ser un rei constitucional. Segons Lluís Nicolau d’Olwer, hel·lenista, historiador i polític, «això era l’any 1283: el fet no tenia precedent a Europa». Des dels pactes entre eclesiàstics, nobles i comtes en les Assemblees de Pau i Treva inaugurades el 1.027, aquest era el camí. Però la difícil situació de Pere el Gran va dur a la raonable necessitat de unir forces.El Parlament podia -i volia- finançar la política mediterrània de la Corona, però, al mateix temps, volia -i podia- que la Corona no estigués per sobre del Parlament. Així, al 1289, establí que una ordre del rei «que contenga cosa contra privilegi general o especial, ne contra costumes generals o especials d’algun lloc, no sia rebuda» (= acceptada). La teoria política del pactisme aniria obrint-se camí. Al segle XVII, Joan Pau Xammar escriu (en llatí) textos teòrics sobre el «contractuum inter Regem et populum». I Acaci de Ripoll explica que «leges paccionatas vivimus in Catalonia». Fins al 1714.