Una Catalunya més independentista i amb més desafecció política. Un Govern que ha d’afrontar notables mancances en salut, educació o infraestructures després de rebre gairebé un milió d’immigrants. I uns calaixos buits, tant ara com el 2003. Són les línies que separen i uneixen la Catalunya del 2010 i la del 2003.

En els dos casos sembla que els governs entrants s’han trobat o es trobaran amb unes arques públiques buides, amb un deute molt important", afirma el professor de Ciència Política de la UPF Ferran Requejo, crític pel "desproporcionat" dèficit anual de 22.000 milions, el 10% del PIB. Tot i això, "el sistema de finançament ha millorat", matisa Pere Costa-Badia, professor de Ciències de la Comunicació de la UAB.

Potser aquesta insuficiència econòmica explica que molts problemes persisteixin. El principal, segons enquestes i experts, és l’economia. "El model de creixement, basat en la construcció a Catalunya igual que a Espanya, s’ha esgotat", assevera Ana Sofía Cardenal, docent de Ciència Política a la UOC, que hi veu alguns passos enrere: "En Salut estem pitjor perquè hi ha menys diners, el sistema educatiu està en crisi, l’habitatge no ha baixat tot el que hauria de baixar i és un problema social de primer ordre". Han millorat "una mica" les infraestructures, tot i "incomplir-se" les inversions que recull l’Estatut. Costa-Badia veu bé la major "visibilitat" de la immigració.

Aldarull i desgast

Aquest 2010, la sensació de final d’etapa amb el darrer tripartit s’explica per una gestió de la qual només sobresurt aldarull i desgast per l’Estatut i la sentència del Constitucional. Hi coincideixen els tres experts. Per a Requejo, tres factors juguen en contra del tripartit: "La crisi, la constant manca d’unitat entre els tres socis i la diferent actitud respecte al final (fracassat) de la reforma de l’Estatut". Per a Costa-Badia, la fi del pujolisme va arribar "per l’anunci de Pujol que es retirava" i ara és pel "clima creat pels mitjans, no tant per l’obra de Govern".

Cau l’interès per la política i, en canvi, Catalunya sembla més a prop de la independència. La desafecció és comuna a d’altres països europeus i s’arrela aquí pels "dèficits d’infraestructures i de finançament", segons Requejo. Per a Cardenal, la "impopularitat política" ve "no perquè hi hagi coalicions, sinó pel repartiment del poder. Els electors de PSC i ERC no n’estaven convençuts". "L’encaix amb Espanya mai no s’ha solucionat i ara està pitjor. Hi han contribuït els discursos d’ultradreta", diu Costa-Badia, que veu "més a la vora la independència, però lluny encara". "En la convivència amb Espanya estem molt pitjor. No sé com es gestionarà", conclou Cardenal.

La crisi desvirtua la comparativa del pujolisme i els tripartits? Pere Costa-Badia (UAB) sosté que els problemes econòmics afavoreixen l’abstenció, castiguen els governs, "però no hi ha una reflexió més profunda". Per a Ana Sofía Cardenal (UOC), la ciutadania no atribueix la crisi a Montilla: "El vot econòmic no perjudica el tripartit, són els factors polítics". Requejo (UPF) pensa que cal "certa perspectiva històrica" per fer un balanç rigorós del tripartit.