Feia molta xafogor i els ànims estaven escalfats. A la casa de socors del districte tercer acabaven d’assistir a un jove que havia rebut diversos cops d’ampolla al cap a una baralla amb un altre noi al carrer Hospital. A l’estació, un viatger francès que es disposava a comprar el bitllet per tornar al seu país va descobrir, sobresaltat, que li havien pispat la cartera amb les úniques 1.200 pessetes que li quedaven. Estava desesperat. Se sentia com un gat de carrer, desemparat.

Al Gran Cafè Restaurant Colom, els dos homes bigotuts i panxarruts continuaven amb la conversa, que, com no podia ser de cap altra manera aquells dies, se centrava en les senyores que duien barrets alts. «Aquesta moda ridícula em treu de polleguera» va confessar un dels homes bigotuts i panxarruts a l’altre, qui, mentre es furgava el bigoti amb la punta dels dits, va afanyar-se a donar-li la raó: «haurien de prohibir aquesta mena de castells carregats d’ocells, plomes i flors». Bona part dels representants masculins de la burgesia barcelonina s’oposava a que les dones assistissin als espectacles teatrals engalanades amb aquells barrets tan alts, perquè no deixaven veure l’escenari al públic que s’asseia darrera seu.

Molts, un cop a dins del teatre, tant bon punt comprovaven que els havia tocat seure darrera d’un d’aquells barrets amb plomes, se n’anaven i demanaven que els hi retornessin els diners de l’entrada. «Val més marxar que patir alguna lesió fent exercicis gimnàstics amb el coll», li va suggerir un dels homes bigotuts i panxarruts a l’altre, qui sense deixar d’acaronar-se el bigoti, li va tornar a donar la raó, ara amb més solemnitat: «Hem d’acabar amb aquesta tirania dels barrets».