A l’Ajuntament estaven esverats. Es deia que els regidors s’estaven reunint en secret per tractar l’ultimàtum que els havia disparat el Ministeri de la Guerra, en forma de Reial Ordre, sobre la cessió dels terrenys de la Ciutadella i la construcció dels quarters per a la guarnició de Barcelona. Però als carrers, als mercats i a les places eren pocs els que parlaven d’aquest tema i molts els que s’aturaven a comentar la desgràcia del nen d’Hostafrancs. Dissabte, un reduït seguici anònim havia conduït el cadàver d’un vailet de cinc anys per sepultar-lo a la fossa del cementiri. El mal temps havia impedit als enterramorts complir amb la seva feina, així que els dos empleats ho van deixar per diumenge.

L’endemà, quan va arribar el moment d’enterrar el nen, els homes van sentir uns plors, provinents de dins del taüt. De seguida van obrir la capsa i, allà, hi van trobar el marrec tremolant de fred i banyat en un mar de llàgrimes. Un dels homes va abraçar-lo, perquè l’escalfor dels vius retornés al seu cos de moribund i, ràpidament, el van traslladar a l’habitació d’un dels enterramorts. Van avisar el metge de Sant Martí de Provençals, que el va atendre d’urgència. No va poder fer res per salvar-li la vida. I ara sí, el nen, veí d’Hostafrancs, va morir d’una pulmonia. Tothom es preguntava qui havia certificat aquella primera falsa defunció que, a la fi, havia resultat fatal.

Els més crítics miraven cap a Madrid i s’afanyaven a demanar els mateixos privilegis de què gaudia aquella ciutat, on cada districte tenia assignat un metge encarregat de verificar les defuncions i expedir-ne els certificats. A Barcelona, això no passava i, de vegades, els vius eren donats per morts abans de l’últim alè.