"Els havia sobreviscut a tots, havia guanyat tots els premis possibles (Adonáis, el Fastenrath, Nacional de la Crítica, Cervantes, Alta Distinció de la Generalitat...) i tenia el reconeixement de la crítica", exclama en un comunicat.

Per al CVC, en la seua poesia sobreïx l'element cabdal del territori, de la geografia física: "Hi ha poetes en els quals el lloc, l'espai físic, es dilueix, almenys el del contacte directe i espontani, però en Paco Brines aquest és un tret fonamental de vida i obra. No és casual que la Safor l'haja vist nàixer i morir".

Anglaterra també va deure significar "un poc més que un pas" en la seua formació acadèmica, doncs la seua relació amb la poesia anglesa, en particular amb els metafísics i els poetes de l'experiència, ho van portar a estudiar amb especial atenció els autors castellans que havien escrit en aquesta línia, com Berceo, Manrique o Machado.

Sobretot, l'entitat ressalta el seu caràcter, "perquè en Brines es dóna l'intimisme de manera natural i molt determinada de valorar la decadència física". Encara que "no va saber gens" de l'experiència radical de l'exili de Cernuda, sí tenia una consciència de la pèrdua i un tiratge accentuat cap a la metafísica.

I, com ell mateix deia, també era deutor d'Ausiàs March, amb una lament i una exaltació semblants en el mateix paisatge. Gil de Biedma, Valente o Claudio Rodríguez van ser els seus companys del que s'ha denominat com la Generació dels 50.

El CVC, que va publicar en 1993 una antologia de la seua obra titulada 'Espejo ciego', ultima una altra en diversos idiomes amb la col·laboració de l'Ajuntament de València i Mostra Viva del Mediterrani.

Durant les últimes setmanes s'han rodat en el jardí del Palau de Forcalló algunes escenes per al documental de Rosana Pastor sobre l'autor, 'Francisco Brines, los signos desvelados'.

Com a curiositat, en una de les seues últimes fotos, Brines apareix en la seua casa d'Oliva llegint un poema dedicat de Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura.