És l’ amor cortès, l’amor cantat pels trobadors, i per les dones que escriuen poesia, les

trobairitz, limitat a la noblesa. No és, encara, això vindrà més tard, l’

amor romàntic, és a dir, l’amor

lliure d’una nova classe social ascendent: la burgesia. Ni, ben entès, l’amor de les classes populars, vehiculat per la impremta i l’electricitat. La poesia amorosa dels trobadors i de les

trobairitz va ser la primera poesia de la vida quotidiana, va causar un impacte tan gran que, quan comencen algunes literatures nacionals, com la italiana o la catalana, la poesia es fa en occità. (Aquest fenomen s’ha anat repetint: la llengua anglesa és molt utilitzada, avui, en la música popular). Els poetes catalans comencen escrivint en occità. L’avantatge és que l’occità és una llengua molt propera al català. De fet, fins a Ramon Llull, no hi ha grans poetes en català. En realitat, Catalunya i Provença formaren part, durant una època, del mateix Estat. Un Estat on la llengua de l’administració i de la ciència (i de la teologia), era el llatí, i on els savis sabien àrab (l’entrada a la cultura grega i a la cultura hindú), i hebreu. La poesia de les

trobairitz ha estat versionada per Alfred Badia. Llegiu aquests versos: « Joia e jovença em fan gaudir / joia e jovença gaudia / puig mon amic m’enllepolí, jo també sóc llaminera». Però aquest amic no és l’únic. N’hi ha un altre: «Oh bell amic ple de dolçors! / Quan us tindré vora del meu cor? / Si amb vós jagués, quin bell deport! / Quin bes el meu més amorós! / Sapigueu que goig hauria / si us tingués en lloc del marit /sols que em juréssiu agraït / de fer ço que jo voldria.»