La sala és, però, una mena de museu de la història delictiva de la ciutat dels últims 20 anys, una foto dels rastres que han deixat assassinats, robatoris o agressions i un repàs visual de com han canviat els gustos. «Fa deu anys l’estrella eren radiocassets i ara els  mòbils i DVD falsificats», diuen des del dipòsit.

 

Cada any entren al dipòsit uns 6.000 objectes que s’aporten com a prova als judicis. El problema és que els jutges es desentenen de les peces quan acaba tot el procés judicial. Menys d’una desena part són retornats als propietaris o destruïts.

 

La majoria, doncs, omplen a vessar els, malgrat tot, endreçats prestatges del dipòsit. «No podem guardar rampoines», es queixa la jutgessa degana, Maria Sanahuja, que insta els titulars dels jutjats penals de Barcelona a donar «destí legal» als objectes, és a dir, que decideixin si els volen conservar o decideixen la seva destrucció per esponjar els prestatges dels soterranis.

 

No serà tasca fàcil, admet Sanahuja, perquè s’ha de revisar expedient per expedient. «La informàtica ha de ser la nostra gran aliada» per registrar les futures peces de convicció, apunta  somrient.

 

 

Cascos de moto, bats de bèisbol o troncs que han estat armes d’agressió descansen a l’arxiu. Al costat d’ordinadors, maletes i carros de la compra, xandalls, catanes i navalles i, fins i tot, la ballesta amb què un jove va matar el seu pare al Maresme. En una cambra cuirassada s’amaguen els objectes de valor: litografies falses de Dalí, joies i ullals d’ivori.