Marc Munill (Sant Romà d'Abellà, 1942) és un geni i figura de la sastreria barcelonina. Un dels pocs supervivents que manté vigent "un ofici que exigeix sacrifici". D'orígens modestos, aquest arquitecte de l'elegància masculina s'ha fet a ell mateix gràcies a l'esforç, la perseverança, la capacitat autodidàctica i els coneixements que ha heretat dels grans mestres. Tot això, l'han forjat per aconseguir tirar endavant una professió i despuntar en un ofici pel qual sent autèntica devoció. Fa 31 anys que Munill exerceix a la sastreria de Santa Eulalia en un dels tallers artesans més prestigiosos del país. Tot i estar jubilat, es deixa caure amb les tisores en mà per atendre, ensenyar i cosir. La passió transgredeix qualsevol límit.

Ets un dels pocs sastres que queden a Barcelona, però tu anaves per capellà! Com es va girar la truita?

Provinc d’un petit poble de Lleida i a la meva època els recursos eren tant escassos que només hi havia els oficis de pagès, capellà o ferrer. El meu pare no volia que els seus fills fossin pagesos perquè s’ho passaven molt malament. Tenia un germà que treballava en un colmado a Barcelona, l’altre estudiava per ser frare en el seminari de Tarragona i jo no sabia el que volia ser, fins que un dia va venir el bisbe de la Seu d’Urgell a proposar-me que em fes capellà i a casa meva van estar tots contents amb la decisió.

Tots contents menys tu.

No, jo també estava content, però alguna cosa es va tòrcer. Quan ja tenia els papers mig arreglats, el meu germà, que ja duia tres anys que portava sotana, va tornar de Tarragona amb les mans a la butxaca i mai vam saber perquè va renunciar. Jo vaig pensar que, si el meu germà que era molt devot ho havia deixat, jo no volia ser capellà per si de cas.

I què van fer de tu?

El meu pare em va enviar a Isona que hi havia cinc sastres i em vaig posar a prendre l’ofici. Després d’un any i mig com aprenent em van enviar a Barcelona a treballar en el taller d’un dels millors sastres que hi havia a la ciutat i que, a més, era un conegut al poble.

Sastre per casualitat.

És així, però haig de dir que al cap dels anys vaig trobar gust al meu ofici i he tingut la sort de treballar amb bons mestres que m’han ensenyat a tallar i a cosir, a donar pel cul a l’agulla com en dic.

Quan l’ofici va a passar de ser una professió a una passió?

Doncs quan vaig començar a fer vestits pels meus propis clients. Recordo que vaig trobar aquell gustet per l’ofici quan veia com un senyor mig fotut o malgirbat es transformava quan es posava la vestimenta feta a mida. Llavors es quan vaig començar a dir: “Mira amb la teva feina, aquest senyor, ara sembla un senyor”.

Com et van venir a buscar de Santa Eulalia? O vas anar-hi tu a picar la porta?

Em van venir a buscar dues vegades. Jo llavors treballava a El Dique Flotante, i després que tanqués la botiga per motius que no val la pena esmentar vaig tenir una reunió amb Santa Eulalia i vam arribar a un acord. D’això ja fa 31 anys.

Estaves molt sol·licitat!

Sí, mai m’he queixat. Quan plega un negoci és difícil trobar feina, i a mi em van venir a buscar diverses cases. Podríem dir que em festejaven diverses novies i jo amb una ja en tinc prou. Per això, vaig escollir el millor partit i vaig entrar a treballar a Santa Eulalia molt motivat. Els hi portava nous clients, aprenia més tècniques de l’ofici i sempre m’han tractat molt bé. I fins i tot ara que estic jubilat segueixo venint al taller!

Qui va ser el teu mentor a Santa Eulalia?

El mestre bo va ser el Sr. Sullà que era un sastre molt reconegut a l’època i em va ensenyar a tallar. Jo no havia anat a cap acadèmia i tot el que sabia era per via de tercers. Recordo que el Sr. Sullà em va dir que m’ensenyaria l’art del tall i així ho va fer, entre d’altres tècniques. Jo he heretat el seu estil de tallar, però no tots els sastres tenim el mateix estil.

L’estil, al igual que el bon gust, s’aprèn o és innat?

No, l’estil i el gust s’aprenen. No es duen a la sang. Hi ha persones que mai el tindran perquè no l’han exercitat i els hi dóna una mica igual.

Com ha evolucionat el tipus de clientela? El “fet a mida” es va perdent...

Si, però els pocs que som resistim. Sobre el tipus de perfil, els nois joves volen vestits clàssics però de tall modern perquè l’utilitzen per anar a treballar. En canvi, els senyors de 50 o 60 anys volen una vestimenta que vesteixi bé, però que no es vegi mudada en excés perquè ara estem en una època que això d’anar mudat és veu malament. En general ningú ja demana vestits cridaners ni estampats que se sobresurtin d’allò convencional per por al què diran o si em miraran en excés pel carrer. I és una llàstima tanta contenció perquè s’està perdent una mica l’autenticitat.

Segur que tens algun client que demanda vestits més exuberants...

Sí, el més vistós li vaig fer a Boris Izaguirre. És un fora de sèrie!

Com en aquest ofici es pot innovar sense perdre la herència?

Nosaltres no fem roba d’usar i tirar, fem vestits a mida perquè durin molts anys. Es veritat que també ens hem d’ajustar a les exigències de cada client i a seguir fil per randa els canvis que volen, però també es deixen assessorar.

Quants vestits tens a l’armari?

Doncs deixa’m pensar –es queda en silenci uns segons-. En dec tenir uns 28-29 vestits per l’estiu i uns trenta-i-pico per l’hivern amb americanes a conjunt. Tot personalitzat fins a l’últim detall: a dins al forro i a les butxaques interiors hi ha el meu nom i les meves inicials bordades. És marca de la casa!

La sastreria està en perill d’extinció?

Sí, perquè cada vegada hi ha menys aprenents i la majoria estan molt verds. La sastreria és un ofici artesanal que implica dominar moltes tècniques de la costura i adquirir coneixements que només un sastre et pot ensenyar. El sastre per ser sastre necessita un altre sastre, un mentor. Això no vol dir que no hi hagi joves que despuntin, però falta una generació prou potent que aprengui l’ofici i l’ofici és sacrifici.

Del teu mentor, el Sr. Sullà guardes un present: unes tisores centenàries. Tens pensat regalar-les a algú?

Aquestes tisores tenen 200 anys i són molt bones tisores. Me les va donar el meu mestre que sabia tallar, provar i cosir i les va heretar d’un altre mestre. De moment no les vull donar a ningú i per regalar-les a un altre sastre hauria de sentir l’ofici igual que jo. Si la cosa segueix igual, aquestes tisores me les emportaré a la caixa.