En aquell moment, i gràcies, en part, a les Reials Juntes de Comerç, es començà a posar fi al monopoli de Sevilla-Cadis, i s’autoritzaren algunes Companyies de Comerç privilegiades. Els navegants i els possibles comerciants catalans, mallorquins i valencians, per anar a Amèrica, ja no haurien de matricular-se, de forma més o menys ‘il·legal’, a Sevilla, Gibraltar o Lisboa. Amèrica, en aquells moments, tenia uns atractius molt concrets. D’una banda, a l’entorn del Golf de Mèxic i de les illes del Carib, s’hi produïen algunes de les primeres matèries imprescindibles per als nous sectors naixents de la vella/nova indústria  catalana : cotó, cafè, tabac, cacau, canya de sucre. La transformació d’aquestes matèries es faria a les ciutats de la costa catalana, o de l’interior, on existia una llarga tradició industrial. O, més endavant, a la mateixa Amèrica, on els catalans començarien, a poc a poc, a bastir instal·lacions industrials. D’altra banda, hi havia l’atractiu d’algunes ciutats americanes en construcció : com Nova York, L’Havana, Santiago de Cuba, Montevideo o Buenos Aires. Amb tot, aquesta primera emigració fou quantitativament poc important. Per exemple, entre 1765 i 1820, els emigrants catalans a l’Argentina foren uns 1.200. Entre ells, però, dos presidents argentins (del govern i del parlament) nascuts a Mataró : Joan Larreu i Domènec Matheu.