El seu compatriota Rubén, amb mirada temerosa, explicava que se’ls emporten per treballar «un o dos dies, de vegades una setmana en jornades d’entre sis o set hores, depèn».  Tot, sense contracte.

El Luis, dels més joves, afegia: «Si tens sort, et fan un contracte. Però m’han dit que és molt difícil». Els paguen al moment, si estan de sort. «De vegades hem estat set dies, ens han dit que tornessim la setmana següent i no ens han pagat», es lamenta en Pablo.

Tots tenen familía aquí i molts cops arriben «a fi de mes gràcies a la feina de la dona». Normalment, s’instal·len a partir de les 7 h i s’hi estan fins a les 12 h. Ahir, en Marcos, hondureny, va marxar a les 11, cansat d’esperar. «A veure si demà tinc més sort», deia.

«Ara hi ha menys feina»

Fa sis mesos que aquesta pràctica es porta a terme al districte de Sant Andreu, van explicar ahir els veïns de la zona a 20 minutos. «Hi ha hagut dies que han arribat a ser prop de cent», asseguren. Les primeres hores del matí, fins a migdia, són les més concurregudes. A les tardes i els dissabtes hi ha «molta menys gent», deia un veí. Entre els homes que busquen feina hi ha de tot, alguns veterans i d’altres, la majoria, que fa 15 o 20 dies que ho fan. Però aquesta és una setmana dolenta: «dimarts no ens va venir a buscar ningú i avui, pel que sembla, tampoc», deia el Simón, que a Bolívia ja feia de paleta. Algun altre, que no volia dir el nom, va més enllà: «Fa setmanes que hi ha menys feina».