Manolo

L’última vegada que vaig parlar amb el Manolo va ser divendres, fregant la mitjanit. Com de costum, li vaig encarregar les fotos i, com sempre, vam riure.
Vam fer broma amb la notícia que havíem publicat sobre la síndrome dels Manolos. He mirat l’arxiu del diari per incloure a la nostra web una selecció de les seves fotos i m’ha costat triar-les. M’han sortit 1.840 fotografies. Són un testimoni incalculable de la vida quotidiana de tots nosaltres. Hi havia vistes esplèndides de Barcelona, retrats d’artistes, de tragèdies com la del Carmel o d’esdeveniments com el Fòrum, però, sobretot, de ciutadans anònims que van en bus, que mengen, que es manifesten, que juguen... Les he repassat una a una i he recordat quan em deia: «Toni, eso ha sido un infierno» o «todo era muy freaky». El Manolo sempre feia dos tipus de fotografies: primer, assegurava la notícia i, després, retratava cada situació a la seva manera. Per això, de totes les seves fotos, em quedo amb una que va fer a la Rambla: en segon pla, es veu una manifestació i, en primer terme, apareix la seva ombra fent la foto.
Mostrar comentarios

Códigos Descuento