Descobreixen l'autor de la novel·la 'Curial e Güelfa' i confirmen la seua "valencianitat"
Descobreixen l'autor de la novel·la 'Curial e Güelfa' i confirmen la seua "valencianitat" CEDIDA/ABEL SOLER

Enyego d'Àvalos, un diplomàtic de gran prestigi i cultura de la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim nascut a Castella però valencià d'adopció, és l'autor de 'Curial e Güelfa', "una de les novel·les de cavalleria més importants de la literatura europea i joia de la literatura catalana". Amb esta atribució -basada en quatre anys d'investigació i plasmada en una tesi de 5.200 pàgines- es confirma a més "la valencianitat" de l'obra.

Així ho ha revelat l'autor de la tesi, Abel Soler, en una roda de premsa en la qual ha estat acompanyat pel catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València (UV) i director del treball acadèmic, Antoni Ferrando, i el vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño.

D'acord amb Abel Soler, l'autor de la novel·la és Enyego d'Àvalos -Íñigo Dávalos, com a nom de pila i Inico d'Avalos per als italians- qui fou camarlenc del rei Alfonso el Magnànim (Toledo?, ca. 1414-Nàpols, 1484). Es tracta d'un valencià d'adopció -ja que va passar la seua infància i joventut a València, aleshores capital de facto de la Corona d'Aragó, després que la seua família fugira de Castella- que va aconseguir convertir-se en la cort assentada a Itàlia en un dels personatge més prestigiosos de l'època.

Mecenes i corresponsal d'humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria real, posseïdor de la segona major biblioteca del sud d'Itàlia (solament per darrere de la napolitana del Magnànim), amant de la música, les lletres i les arts són alguns dels trets que li defineixen.

D'acord a les dades recaptades per la investigació, entre Nàpols i Milà, pels anys 1445-1448, va deure redactar una novel·la on va demostrar els seus coneixements d'italià literari i col·loquial i la seua familiaritat amb la geografia llombarda, així com el seu origen castellà i la seua condició de catalanoparlant. Un inventari parcial de la seua biblioteca ajuda a identificar les fonts literàries del Curial i a explicar algunes de les grans "incògnites i misteris" que fins ara han acompanyat a la novel·la.

En este sentit, Abel Soler ha detallat que per a l'atribució de l'obra ha sigut molt important l'onomàstica de l'obra (Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero Maça-Cornell, Johan Ximenes d'Urrea, etc.), atés que els personatges de ficció remeten a persones històriques relacionades amb la biografia del mateix D'Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l'entorn del rei Alfonso.

Altres 'pistes' són que el paper del còdex té entre les seues marques la mateixa 'Biscia Viscontea' (la serp símbol de Milà) del paper usat en 1447 en la cort milanesa; que en l'obra, coprotagoniza per la Güelfa, "senyora de Milà", apareixen personatges que es poden relacionar amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que solament es troben en un còdex ducal milanés o que les armes heràldiques que usa Curial en honor de la seua estimada Güelfa -un lleó rampant que travessa els dos colors d'un escut partit- coincidixen amb les quals va adoptar Enyego d'Àvalos en 1443, quan va firmar les seues esponsales amb la noble napolitana Antonella d'Aquino. En aquella època, era una manera de firmar l'autoria de la novel·la.

Respecte al lèxic, s'arrepleguen més variants del valencià de l'època que en qualsevol altra obra del segle XV, com 'febra', 'bambollat', 'acurtar', 'mentira', 'rabosa', 'la fel' o 'almánguena'.

Edició en tres volums

D'esta forma, la tesi -que s'editarà en tres volums per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València i l'Universitat- té una gran rellevància, ja que dóna nom a una obra mestra tinguda fins ara per anònima; confirma la "valencianitat" del text, certificada des de fa dècades pels filòlegs, i es comprenen altres peculiaritats filològiques (italianismes, castellanismes, llombardismes, napolitanismes...), gràcies al coneixement de la trajectòria biogràfica de l'autor i llança llum al contingut del relat, ja que s'han desxifrat els noms de personatges relacionats amb la vida de D'Àvalos.

De la mateixa manera, el nom de D'Àvalos "es pot afegir al catàleg de grans autors, com Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Joan Roís de Corella o sor Isabel de Villena, entre uns altres, del Segle d'Or de les lletres catalano-valencianes, que va tindre per escenari la cort i la ciutat de València, però també la cort de Nàpols, on la mitat de cortesans van ser valencians traslladats allí, que van ocupar els càrrecs més importants", subratlla Soler.

Tant l'autor de la tesi com el seu director, Antoni Ferrando, han comentat que depén ara dels tècnics de la Biblioteca Nacional, on es conserva el Curial en un còdex únic, prendre decisions sobre la seua catalogació arran d'esta investigació. Per als experts de la Universitat, no existeix ombra de dubte sobre l'autoria, ja que no ha possibilitat perquè tot case. De fet, han recordat que alguns especialistes ja s'havien acostat el cercle de D'Àvalos com a entorn de l'origen de l'obra. És el cas de Maria Teresa Ferrer, Julià Butinyà o el propi Antoni Ferrando, entre uns altres.

A més, Ferrando ha apuntat que no existeix un document que certifique qui és l'autor del Curial, com ocorre amb quasi totes les obres medievals. No hi ha, per exemple, cap certificació escrita que Ausiàs March és autor de les seues poesies o que Cervantes siga l'autor del Quixot.

Cima de la literatura europea medieval

Juntament amb el 'Tirant lo Blanc' de Joanot Martorell, 'Curial e Güelfa' és una de les cimes de la literatura europea medieval. Novel·la d'amor i cavalleries, relata el procés de formació d'un jove cavaller italià, el lombardo Curial, que, després de superar les seues debilitats morals i sentimentals, arribarà a ser príncep virtuós i es farà mereixedor de la mà de la Güelfa.

Des del seu descobriment (a mitjan del segle XIX) i la seua primera publicació (Barcelona, 1901) s'ha presentat com una obra escrita per algú de Catalunya. A la vista de l'absència de documentació sobre l'obra, hi ha algun estudiós que la considera una falsificació de Manuel Milà i Fontanals, el romanista que la va donar a conéixer (1876). Les dades codicològiques ho descarten.

Consulta aquí más noticias de València.