L'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) inaugurarà este dijous l'exposició 'Helena Almeida. Corpus', una mostra retrospectiva que recorre, a través de més de mig centenar de peces, la trajectòria d'esta creadora portuguesa, caracteritzada per "trencar els límits" dels suports artístics i conquistar-los amb el cos de la dona.

La selecció, que es podrà visitar en la Galeria 7 fins al pròxim 18 de juny, suposa una primera col·laboració -"i segur que no l'última"- entre l'IVAM i la Fundació Serralves de Porto (Portugal), ha destacat el director del museu valencià, José Miguel G. Cortés, que ha presentat l'exposició en una roda de premsa en la qual ha estat acompanyat per la els comissaris del projecte, Marta Moreira d'Almeida i João Ribas, i amb la directora de la fundació lusitana, Suzanne Cotter.

'Corpus' reuneix un total de 52 obres -entre pintures, fotografies, vídeos i dibuixos- realitzats per Helena Almeida (Lisboa, 1934) des dels anys seixanta fins a l'actualitat. Este marc cronològic explica el trànsit de l'artista des d'uns inicis tradicionals en la pintura fins a trobar un discurs "singular" que fusiona diverses disciplines amb el cos femení.

I és que el cos d'Almeida és el protagonista de l'exposició com una reivindicació de la dona com a "subjecte actiu" de l'art, ha asseverat Cortés. La mostra s'obri amb un espai que revela com Almeida va sentir prompte el desig d'anar més enllà de l'espai pictòric i narratiu habitual. Açò es tradueix en una sèrie de llenços sense títol datats entre els anys 1968 i 1969 que s'enrotllen, despleguen o es convertixen en peça de roba.

L'autora va començar a conrear a més la fotografia, un gènere que en eixe moment "no era considerat encara una forma artística i molt menys en mans d'una dona", ha comentat João Ribas. Cap a la mitat de la dècada dels setanta, Almeida va començar a utilitzar els materials com a extensions del seu propi cos i es fa fotografiar durant el procés. En 1969, és retratada per primera vegada pel seu marit, l'arquitecte Artur Rosa, qui ha col·laborat amb ella al llarg de tota la seua carrera.

El cos d'Almeida es transforma d'esta manera i alhora en forma escultòrica, espai, objecte i subjecte, significant i significat. Esta doble condició s'aprecia clarament en una de les seues sèries més conegudes, 'Pintures Habitades', en les quals Almeida ocupa al mateix temps de l'artista i de la model en imatges on el blanc i negre contrasten amb un blau klein que al·ludeix a la simbologia de les verges i a la profunditat d'eixe to, ha apuntat el comissari.

Cap a finals dels setanta, la producció d'Almeida adquireix un caràcter més cinematogràfic, com en la sèrie 'Ouve-em' (Escolta'm, 1978-80) d'una gran vigència i modernitat, ja que exhibia imatges de la dona que havien estat ocultes fins a eixe moment a la mirada occidental.

Entre els vuitanta i els noranta, la creadora va introduir un canvi en el format i a l'escala de la figura humana en els seus treballs, quasi a grandària real, i va reduir els seus moviments i la seua expressió a un contorn negre o a una ombra, com en els dibuixos i les fotografies de la sèrie 'Dentro de mim' (Dins de mi, 1995-1998), que s'exposa sencera per primera vegada en l'IVAM en poder oferir una paret prou llarga.

Ja en el segle XX, Almeida continua l'exploració del seu caràcter expressiu i de la manifestació física del desig i la interioritat en propostes com 'Seduzir (Seduir), 2001-2002), mostrant un cos de dona madura, cosa poc freqüent en l'art contemporani.

Al costat de les obres, l'exposició exhibeix unes vitrines que donen compte del procés gens immediat ni casual que segueix l'artista. Es tracta de dibuixos preparatoris en els quals plasma les idees que després desenvolupa amb moviments i formes en l'estudi quasi d'una manera performativa fins a aconseguir el resultat final.