El primer mapa de la llengua catalana es va publicar l’any 1900 a la revista Catalonia , que es definia com a «Periòdic nacionalista liberal. Polític, literari i de crítica artística». El territori de la llengua catalana era el conjunt format, de Nord a Sud, pel Rosselló (més les comarques del Vallespir, el Capcir i la Cerdanya), dins l’Estat francès; Andorra; el Principat de Catalunya (però no la Vall d’Aran, on es parlava una variant gascona de la llengua occitana); les Illes Balears i les Illes Pitiüses, i València (fins a Oriola, Elx, Alacant i Torrevella). La llengua catalana era parlada per uns 4 milions de persones, segons les dades del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana d’octubre del 1906, amb més de 3.000 inscrits. El mapa del domini d’aquesta llengua del Congrés, establert per Joan Aguiló i Antoni M.Alcover, és més científic que el publicat abans. Inclou la zona d’Aragó on es parla català, i l’Alguer, a Sardenya. En canvi, exclou les comarques de llengua castellana del País Valencià, i les Fenolledes, la petita àrea occitana del Rosselló. El 1907 es publicà el tercer mapa de la llengua catalana dins un llibre de text de Joan Bardina. En aquest tercer mapa es dibuixen les 9 variants de la llengua d’Oc. Dins l’Estat francès, «gascó a l’Oest, llemosí al Nord, llenguadocià al centre, provençal a l’Est, i català (o rossellonès) al Sud». Dins de l’Estat espanyol: català, mallorquí i valencià. Dins de l’Estat italià, alguerès.Francesc Roca /historiacatalunya@accat.cat