Amb Caiguts del cel, l'Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) s'endinsa en un vodevil de nova factura francesa dirigit per Sergi Belbel on explora els límits de la cobdícia humana i treballa en parella amb el seu marit Jordi Bosch. L'obra fa estada al teatre Goya, on ha inaugurat la present temporada escènica, fins al pròxim 9 d'octubre i completen el repartiment Jordi Casanovas i Anna Barrachina.

Acaben de celebrar les 100 funcions de 'Caiguts del cel'.

Quan fa molt de temps que interpretes una mateixa obra passes per fases d'eufòria, de tranquil·litat i d'agafar velocitat de creuer, que és en la que ens trobem ara, i l'estem gaudint.

Què destaca de l'autor de 'Caiguts del cel', Sébastien Thiéry, un dels màxims exponents de la dramatúrgia francesa actual?

Aquest autor té molta imaginació. Intenta una estructura teatral diferent i sortir dels finals convencionals del teatre burgès. Aquests són gairebé surrealistes. Conrea diàlegs molt brillants i en fa una radiografia crítica de la societat, en aquest cas de la cobdícia, i no només d'això. Els protagonistes són persones d'esquerres molt compromeses. Veus com un delegat sindical es troba uns diners a casa i com aquest fet va desestabilitzant la parella i les seves creences. A l'autor no l'importa la versemblança de la història i el divertit és com ho explica.

I del Sergi Belbel com a director?

És una persona molt intel·ligent i intuïtiva, que confia molt en el repartiment, va deixant fer als actors mentre ens retoca. La veritat és que és molt fàcil. Els intèrprets ens hem d'adaptar al director que tenim, i aquests són molt diferents entre ells. Penso, com a actriu, que tots t'aporten coses diferents i que tots t'enriqueixen. I tot aquest bagatge el pots aprofitar i així construeixes la teva carrera. Primer amb els personatges que interpretes, després amb els directors i per últim amb els companys.Tots ells t'ensenyen molt de les persones.

Com és treballar amb el marit?

Feia molt que el Jordi i jo no treballaven plegats dalt l'escenari. Ell porta la comèdia a la sang i és molt generós. I la complicitat com a parella de tants anys és un gust tot i que també tenim moments de 'piques'.

Són de parlar de feina a casa?

A casa tenim un món aliè al teatre i parlem molt de teatre, que ens agrada molt. No hi ha dia en què no parlem de teatre.

I hi viuen la competitivitat?

Hagués estat un horror passar per tants anys de competitivitat. Me n'alegro molt dels seus èxits i oportunitats, també per la casa, és clar. Potser, si la meva parella fos una dona, seria més competitiva però com que ell no em pot treure la feina...Sí que ens donem consells i ens critiquem mútuament. Aquesta sinceritat a vegades és difícil d'entomar però després t'ho repenses.

Li agrada la docència.

He estat tres anys donant classes a una escola de Barcelona que és molt nova. Vaig començar com a mestra de batxillerat artístic i de segon grau. Em generava molta por i cautela perquè crec que és una gran responsabilitat formar un actor. És una cosa difícil ensenyar a actuar perquè no hi ha llibres i s'ha de ser generós en acceptar a l'actor i no imposar el que tu creus perquè entengui l'escena, les emocions... S'ha d'escoltar molt a l'altre. Enguany ho he deixat per feina però m'agradaria seguir al futur.

I per què creu que no dirigirà mai?

Em sento incapaç de desenvolupar la idea d'un espectacle i de buscar una nova forma de comunicar amb el públic. Has de saber els teus límits.

Què li queda de l'Eulàlia de 'Nissaga de poder'?

La gent és molt generosa. Hi ha un vincle entre una part del públic i els actors que hem sortit a les sèries, que acabem formant part d'allò més quotidià de les persones. Encara m'anomenen a l'Eulàlia de Nissaga de poder. Inclús hi ha gent que l'ha vist per YouTube i que són nanos. Per mi és una satisfacció. I, indiscutiblement, hi va haver molta gent que va anar al teatre per primer cop després de veure a certs actors per la televisió i està bé que es crei aquest corrent d'estimar-se actors i anar seguint-los i veient que com es fan grans...Tots els països tenen això i entren dins de la normalitat d'un país. Aquest és el poder de la televisió respecte al teatre, que per desgràcia és més minoritari.

En quin punt veu ara la seva carrera actoral?

Sóc molt afortunada i he tingut molta sort d'haver treballat amb continuïtat en papers bonics. Alguns autors joves m'han fet treballar en papers pensats per mi. Toco fusta però sé que tinc un límit d'edat i que els papers escassegen a partir de certa edat. I ho vaig assumint. Ja fa 10 anys que hauria d'haver plegat perquè físicament ja no interessa o els personatges de certa edat tampoc interessen... En canvi, ells sí que tenen papers d'homes grans. A vegades penso que m'agradaria haver estat escriptora per treballar fins als 80 anys però després penso que la carrera de model és encara més curta que la d'actriu...

Hi ha excepcions...

Hi ha moltes actrius grans al nostre país que treballen (l'Anna Lizaran fins que va morir, la Montserrat Carulla, la Núria Gispert) i que demostren que sense operar-se es pot seguir treballant. Tenen un plus i un fons que un jove no té. Si ens donen l'oportunitat, anirem demostrant que sí que es pot seguir treballant de gran.

I quan baixi de l'escenari, què li agradaria fer?

Passar-me uns anyets viatjant pel món.