Ivette Nadal
Ivette Nadal presenta su cuarto disco, Tornar a mare, un himno de superación con un mensaje claro: se puede superar la anorexia. Kirstén Gómez

Per a la Ivette Nadal el concert d'avui a la nit no serà com els altres. Durant anys ha patit anorèxia, una malaltia mental que li ha impedit gaudir de l'escenari. Ara té el repte de cantar sense por, "pesi el que pesi, tingui la talla que tingui". La cantautora i poeta granollerina presentarà el seu quart disc, Tornar a mare, un himne d'autosuperació amb un missatge d'esperança: l'anorèxia té sortida.

Què vol dir "tornar a mare"?

Vaig voler que tingués un doble significat. Tornar a mare en el sentit de tornar a néixer, de tornar a la zona de confort, com pot ser el ventre de la mare. Tornar a tenir una oportunitat per viure les coses millor. I també, quan estava amb el procés de recuperació, el meu fill em va dir "quan tornaràs, mare?", i jo estava al seu costat. Però vaig entendre que la meva absència li feia notar que jo no hi era. Vaig pensar que podia ser un bon títol per tornar com a mare, i per tornar a néixer.

És un disc dur, però he intentat afrontar-lo amb ironia i amb el convenciment que hi ha una sortida"

Estàs fent un procés d'introspecció molt important. Les lletres d'aquest disc mostren una Ivette més autèntica que els anteriors treballs?

Sempre he sigut molt sincera. Quan faig un disc, mai ningú no em demana que faci cançons, per tant les faig per què les necessito treure. Però sí que ha sigut un disc molt terapèutic i m'ha anat molt bé per a mi, per ordenar el meu cap i posar nom a les coses. Tot el que explico és de veritat. És un disc dur, però he intentat afrontar-lo amb ironia i amb el convenciment que hi ha una sortida. En molts moments en què l'estava component, no tenia clar que hi havia una sortida, però volia motivar-me per dir "ha d'haver-hi una sortida, no es pot viure tota la vida en aquest cercle".

T'ha servit per tirar endavant?

Sí, és una mica la desesperança de dir, "no sé com fer-ho per sortir d'aquí", i m'ha servit per automotivar-me. Potser fer-me creure que estava millor del que estava, fins i tot ara, actualment. Les cançons defensen que estic en una posició millor de la que estic, però és una manera d'automotivar-me i dir-me que vull tornar a cantar, vull tornar a viure, vull tenir noves oportunitats que dins la malaltia no tens, perquè totes les portes se't tanquen. Em volia donar l'oportunitat de provar com s'està a l'altra banda.

Les lletres són tristes, però les melodies són optimistes.

Les lletres són tristes, parlen d'algú que ha perdut l'ànima o la identitat, o que s'ha equivocat ideològicament amb maneres de viure que no han sigut saludables. Si això ho acompanyava de músiques molt tristes, crec que a la gent no li hagués interessat, a la gent no li agrada sentir cançons per flagel·lar-se. Volia donar-hi, amb la música, un aire una mica més esperançador.

El tema Tornar a mare, per exemple, transmet pau.

He compost les cançons des de dins de la malaltia, però des del procés de recuperació. Al centre [on fa tractament] ja vetllen perquè estiguis amb una sensació de pau, ja sigui a través del ioga, de teràpies, de massatges... Una mica sí que sents que estàs fent les paus amb tu mateixa i amb el teu cos, i això es transmet.

L'única cançó que no té lletra teva és "Versos enllà del camí", de Salvador Espriu. Per què has triat aquest poema?

Va ser un encàrrec que em van proposar abans de fer el disc. Va ser el centenari de la mort del poeta i em van encarregar que musiqués un poema. Aquest poema parlava de la mort i jo estava en un moment en què tot el tema de la mort, el tenia molt present. Li vaig posar música i en el moment de fer el disc vaig pensar que aquesta cançó havia de ser-hi, per què em va impactar molt la manera com parlava de la mort.

Tant a les fotos promocionals del disc on surts tu, com al videoclip de "Tornar a mare" hi apareixen imatges de noies dins l'aigua. Quin significat tenen?

Primer vaig tenir el títol i després vaig fer les cançons. I quan vaig tenir el títol, tenia molt clar que la foto havia de ser jo en una posició com d'estar dins de la mare. Vaig pensar, "com podrem simbolitzar això?". La meva idea era anar vestida de vermell, com si fos el fetus, i fer-me les fotos dins l'aigua. Llavors vam jugar amb unes imatges que vam trobar de descàrrega lliure per fer el videoclip, de vàries persones dins l'aigua.

Quan se't desmunta tot, l'única cosa en què trobes estructura és en els que t'estimen"

Sents que el tractament que fas és com tornar al ventre de la mare?

Quan se't desmunta tot, l'única cosa en què trobes estructura és en els que t'estimen. L'única etapa que salvo de la meva vida és la infantesa. En el disc, m'havia mort una mica, personalment. M'havia equivocat. I creia que havia de tornar a la infància, tenir l'oportunitat de tornar a néixer, tornar a estar a prop dels que m'estimen.

En què és diferent aquest disc dels anteriors?

Jo crec que és més lliure. He intentat ser més lliure en tots els sentits, artísticament i també com a persona. No m'ha fet por tocar altres estils de música que no havia fet en els altres discos, com la rumba, he fet una versió electrònica d'una cançó, és el primer disc que m'he autoproduït jo... He intentat perdre la por. Després de la situació que m'ha passat, no volia tenir por a estar encasellada en un estil concret. Amb aquesta experiència no he pogut ser lliure, per què tenia unes cadenes que no em permetien deixar-me anar. Això també es trasllada a l'escenari, tenia tantes tensions que no podia deixar anar.

No podies ser tu mateixa sobre l'escenari?

Arran del tractament m'he adonat que sobre els escenaris tenia moltes tensions corporals que no em deixaven gaudir. Aquest concert és difícil per mi, és una prova nova. Vull ser lliure a l'escenari i no vull tenir por, pesi el que pesi, tingui la talla que tingui, no dependre tant del meu cos. És el repte que tinc.

Què és per a tu l'anorèxia?

Ha representat diferents coses al llarg de la meva vida. Al principi, m'ha protegit molt. M'ha protegit per què jo vaig substituir el fet de mostrar-me dèbil o plorar pel no menjar. Quan era una nena petita, per diversos motius, no vaig voler mostrar que jo era una nena dèbil, que les coses m'afectaven. Tot ho reconvertia en no menjar per no expressar la meva fragilitat i les meves imperfeccions.

I a l'adolescència què significava?

La meva manera d'enfrontar-me a tot. De relacionar-me, de pujar a l'escenari, de crear-me un personatge artístic... Quan he sigut mare sí que ha representat una llosa. Ha estat un impediment. El cercle se m'ha fet molt petit, tinc més limitacions. I en el moment en què em trobo de l'anorèxia és en la lluita perquè no es cronifiqui, per què són molts anys. És des dels 9 anys que jo tinc símptomes i en tinc 27. Són molts anys d'idees i de pensaments cronificats. I lluito per intentar salvar que aquestes bases no estiguin tan assentades com ho estan.

Quan i per què vas decidir demanar ajuda?

Jo no era conscient del que em passava. Sempre havia tingut símptomes malaltissos durant l'adolescència, però dels 23 als 27 la cosa se me'n va anar de les mans. Jo no era conscient del problema que tenia. Sí que era conscient que no menjava, però no era conscient que m'hi anava la vida. Però tot el meu entorn familiar es va espantar molt, em veien molt malament, molt irritable. El meu aspecte físic estava molt malament. I una mica em van imposar venir, jo no vaig demanar ajuda.

Tinc la sort que tinc un input de vida molt important, que és el meu fill. [...] El que m'ha curat més, a part del tractament, és que ell existeixi"T'ho van haver de dir des de fora.

Sí. Primer vaig intentar durant tres anys sortir-me'n jo sola amb un psicòleg, anant-hi un cop al mes i ja està. Això em va fer anar molt avall, perquè quan estàs en infra-pes el cervell no funciona com ha de funcionar, per molt que ho intentis, si tu no n'ets conscient, ni ho veus, ni ho trobes oportú... Vaig perdre una mica aquells tres anys. Arribar al centre ha sigut un canvi molt important.

El psicòleg no veia que amb aquell pes una visita al mes era insuficient?

Sí que m'ho deia, però em deia, "va, confiem en tu; va, intenta-ho". I jo també els enganyava molt, deia "sí que ho faré, ho prometo que demà començaré i ho faré bé"... Trampes. Fins que va arribar un punt que em va dir, escolta, és que et pot agafar en qualsevol moment un atac de cor o el que sigui". Llavors ja em van portar al centre.

Què diries a les persones que pateixen la malaltia però no s'atreveixen a demanar ajuda?

Jo crec que hi ha tantes malalties com tipus de persona. En el centre en què estic he conegut molts tipus d'anorèxia. Totes tenim punts en comú, però cadascú té els seus traumes. Però jo defenso que hi ha d'haver un tractament. Des del meu punt de vista és impossible sortir-te'n sol. Ho veig molt difícil, com a mínim en el meu cas. Jo aconsellaria que la gent es tractés, que anessin a un centre. Com a mínim hi tens un recolzament, sol és molt més dur de passar. Potser te n'acabes sortint, però no et fas tant mal. Aquí tens més suport.

Què és el que t'impulsa a seguir endavant amb el tractament en els moments de dubte?

Tinc la sort que tinc un input de vida molt important, que és el meu fill. Quan ets adolescent estàs més desorientat, no tens tants motius ni tantes responsabilitats. Jo tinc una responsabilitat, li he de donar confiança, he de ser al seu costat. Crec que d'intentar estar el millor possible, li dec. El que m'ha curat més, a part del tractament, és que ell existeixi.

Consulta aquí más noticias de Barcelona.