Sorolls

Dimecres, 4 de juliol del 1934. L’allau de turistes que rep Barcelona ha creat de vegades tensions. Fa 80 anys ja es parlava de posar taxes.
La presència de turistes a Barcelona es començava a notar cada any més. El Parlament de Catalunya debatia la creació d’una taxa sobre els serveis d’hotels i restaurants. La idea era que la recaptació servís per fomentar el turisme català. La ciutat estava creixent i, amb l’arribada de la calor de l’estiu, els problemes de convivència també augmentaven. Un veí molest va demanar a un amic periodista que escrivís un article al diari La Publicitat, explicant als barcelonins el seu calvari per veure si així l’Ajuntament reaccionava.El seu pis estava situat en una cantonada. Per la nit, havia d’obrir els balcons, perquè era impossible suportar aquella xafogor amb tot tancat. I és llavors quan patia més aquell concert de sorolls en do major. Qui portava la batuta era l’autobús, que ell anomenava de «cafè amb llet» pels colors amb els quals l’havien pintat. Els vehicles d’aquella línia eren tan vells que els frens grinyolaven i treien una fumera exagerada, com si cada cop que arrancaven es dediquessin a fer senyals de fum al següent autobús que havia de passar per aquell punt. També hi tenien un paper important els taxistes, que feien sonar la botzina a tot hora, com si fos un instrument indispensable en aquella orquestra sorollosa. Molt a prop d’aquella cantonada hi havia un taller de reparació de cotxes i, just al davant, un dipòsit de benzina on semblava que anaven a proveir-se totes les motocicletes de la ciutat. Aquell veí també estava en peu de guerra contra els cotxes.

Hi havia un conductor que deuria mantenir un idil·li amb una veïna, perquè, cada nit, arribava amb el seu Citroën i feia sonar el clàxon dos cops, fins que s’encenia el llum d’un dels pisos dels voltants. Quan no passava cap autobús, ni cap taxi, ni cap cotxe, ni cap motocicleta (fet molt improbable), acostumava a creuar aquella cantonada un camió de bombers, que mantenia ben viva aquella peculiar harmonia sorollosa. A la nit, el sereno, fent cops de bastó al terra, hi posava el colofó.

El periodista de La Publicitat que narrava el calvari del seu amic, es preguntava per què no obligaven els taxistes i els automobilistes a portar una botzina menys sorollosa al cotxe. També reclamava a les autoritats que renovessin la flota d’autobusos per no haver de patir aquella contaminació creixent. El seu amic tenia la seva mateixa edat, però, d’ençà que vivia en aquella cantonada, ja li havien sortit cabells blancs.

Mostrar comentarios

Códigos Descuento