Fabra i el grup de la revista i editorial L’Avenç s’havien proposat modernitzar la llengua catalana. Ho volien fer a partir de: 1) la llengua realment parlada per la gent, 2) la llengua dels grans clàssics dels segles d’or de la literatura catalana, 3) l’estudi en profunditat de les altres llengües romàniques i del nou vocabulari sorgit dels canvis tecnològics, 4) algunes aportacions de certs escriptors contemporanis que, per exemple com a traductors del grec o de l’anglès, estaven suggerint bones solucions.

El 1911, Fabra, un home d’esquerres, que era, des de 1902 a Bilbao catedràtic de química de l’escola d’enginyers industrials, fou cridat pel liberal-conservador Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, per a integrar-se a la nova acadèmia científica catalana: l’Institut d’Estudis Catalans, l’IEC. Fabra i la Secció Filològica de l’IEC podrien començar a treballar sistemàticament. Malauradament, el (migrat) finançament de l’IEC fou eliminat com a conseqüència del cop d’estat militar de 1923.

Al pròleg, datat el 1932, del Diccionari general de la llengua catalana, Pompeu Fabra escriu : «No hauríem pas pogut enllestir-lo en el temps que ho vam fer -sis anys- si no hagués estat per l’ajut que el senyor Francesc Cambó prestà». La CHADE, la gran elèctrica de Buenos Aires i el Con Sud, presidida per Cambó, seria útil a una gran causa científica. El 1939, Fabra s’exilià. Una gran universitat francesa (la de Tolosa) el feu doctor honoris causa. Al 1954, la segona edició del diccionari; al 1962, la tercera...