En concret, n’hi ha notícia de: 1) les valls dels grans rius de la Xina i de la península d’Indoxina (arròs, mill, soja), 2) una àrea de Nova Guinea (canya de sucre), 3) les valls del Ganges i de l’Indo al subcontinent indi (arròs), 4) les valls del Tigris i l’Eufrates i del Nil (blat, ordi, pèsol), 5) la Mediterrània oriental (olivera, vinya, all), 6) l’altiplà de Mèxic (moresc, tomaquet, pebrot, cacau, avocat), 7) els Andes (patata). Vers l’any 1.000 abans de la nostra era, s’hi afegeixen dues arees més: 8) els Grans Llacs africans (sorgo, cafè), i, 9) el nord-est del Brasil (tapioca, cacauet).

L’agricultura arriba a la Mediterrània occidental, i, per tant, a les societats dels territoris que quatre mil anys més tard configuraran la societat-nació catalana, a partir de l’any 3000. Pel moment, aquest canvi històric es limita als vegetals domesticats al Pròxim Orient: bàsicament el blat, l’olivera, la vinya. L’arròs i la canya de sucre arribaran molt més tard, a partir del s.VIII, amb l’entrada de la civilització musulmana, que haurà connectat amb l’agricultura de la Índia. Elements tant bàsics per a l’alimentació catalana com el tomàquet, el pebrot o la patata no seran coneguts a Catalunya fins després del Descobriment europeu d’Amèrica iniciat el 1492.