En concret, hi contribuiren l’estadístic i jurista Josep Figuerola, i l’exministre i assagista lleidatà Eduard Aunós (que utilitzava els serveis literaris d’Agustí Calvet, Gaziel, el periodista-assagista liberal que havia estat director del diari La Vanguardia de Barcelona). L’experiència tècnico-administrativa de Josep Figuerola al Ministeri de Treball espanyol, dirigit per Aunós, fou utilíssima al general Perón, que, a més de fer-lo responsable de l’elaboració d’un Cens nacional d’aturats, el feu titular, al 1946-49, de la Secretaria tècnica de la Presidència del govern argentí.

El peronisme, la variant argentina del populisme, es va beneficiar de la bona situació econòmica del país. Explicable perquè Argentina havia avançat molt en el camí de la formació del seu capital humà (gràcies, en part, a la llei 1.420 de 1884, promoguda per Joan Bialet Massé), i perquè no havia participat en el desastre econòmic i polític de la II Guerra Mundial.

Ara bé, les nacionalitzacions del peronisme (que, de fet, foren estatificacions), entre les quals, la de CHADE, la Companyia Hispano-Americana D’Electricitat, la multinacional de producció i distribució d’energia elèctrica presidida per Francesc Cambó, des de la seva creació el 1920, i dirigida, en part, per catalans, toparen amb la manca de transparència de l’Administració de l’Argentina de Peron. El populisme no era una solució.