Hi havia una llarga cua de persones, la majoria, immigrants tramitant papers. He omplert la instància, he demanat la tanda i m’he posat a la cua. Hi havia dues funcionàries que recollien els papers i, just al costat, un guàrdia urbà, assegut confortablement darrera d’una taula. Només hi havia una cua i he esperat pacientment el meu torn. Just quan anava a lliurar la instància, tres persones s’han avançat a tothom per colar-se. Els he explicat en anglès, perquè no entenien ni el català ni el castellà, que a Barcelona intentem respectar les normes bàsiques de conducta i que, per tant, esperessin el seu torn. Dos ho han entès, però el tercer, no. «Aquesta cua és diferent», repetia fent-se el llest. Com que no entrava en raó, m’he queixat al guàrdia urbà que estava assegut al costat, aparentment, sense fer res. «No és el meu problema», m’ha contestat. Li he insistit i m’ha tornat a dir que si hi havia algú que no respectava la cua era problema meu. Si aparco el cotxe en doble fila i ve un guàrdia urbà, em dirà que és problema meu, o em posarà una multa per obstruir el trànsit? De què serveix tenir un guàrdia urbà assegut en una cadira si, quan un ciutadà li demana que posi ordre, no només no ho fa, sinó que, a més, li respon que el problema no és seu? No seria millor i més barat pels contribuents barcelonins posar-hi un espantaocells amb uniforme que haver de pagar el sou d’un urbà, si manté aquesta actitud? ... El més trist és que, al final, van atendre primer a l’home que no va respectar la cua. Quan vaig marxar, l’urbà continuava assegut, aparentment, sense fer res.