El nou estatut va fer possible, per exemple, l’elaboració i aprobació d’una llei d’immersió lingüística: la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 23 de novembre de 1983. Per primera vegada a la història del País Valencià, la llengua catalana, en la seva variant valenciana, entrava a l’administració pública, i a l’ensenyament públic (gratuït i obligatori). A l’escola, el valencià hi entraria, a més, no com una nova assignatura, sinó com a llengua vehicular de l’ensenyament, «d’acord amb la seua realitat sociolingüística».

A partir dels PIL, els Programes d’Immersió Lingüística en educació, als cicles inicials de l’ensenyament, organitzats pels Centres d’Immersió, la llengua històrica dels valencians ha esdevingut llengua de l’ensenyament, i llengua que, juntament, amb la castellana, s’ensenya a les escoles del País.

L’objectiu era doble: 1) no privar als valencians de la seva llengua pròpia, i 2) no excloure, ni marginar els sectors monolingües castellanoparlants del País, per als qui el coneixement del valencià és un valor afegit. Així ho va entendre Comissions Obreres o la federació Escola Valenciana. Vint anys i escaig més tard, l’immigració magrebí, subsahariana, asiàtica i llatinoamericana fa encara més necessària la immersió lingüística.