S’havia llevat amb un fort dolor, com si se l’hagués fet en un son massa profund o se l’hagués robat a un malson. No era nou. Cada matí sentia les mateixes punxades al mateix punt del cos. Avui, però, era diferent. Havia pagat dues pessetes per una entrada de general per veure en directe el partit entre les seleccions de Catalunya i Castella al camp de Les Corts. Estava content. Acabava d’obrir els ulls i ja havia mirat dos cops el rellotge per saber quantes hores faltaven perquè en Samitier saltés al rectangle de joc.Havia passat una mala setmana. El dolor era cada dia més intens i ja no sabia què fer perquè desaparegués. Havia anat a un metge i a un altre i a un altre, però aquell malestar persistia. Havia llegit al diari una carta d’un malalt que parlava d’un mètode per mitigar els patiments produïts per l’hèrnia. Acompanyava un anunci, que s’adreçava a tots aquells que, com ell, portaven una vida d’herniats. «Podeu donar per acabats els vostres sofriments amb l’aplicació dels aparells C. A. Boer», deia aquell escrit, abans de comentar: «cada dia realitzem prodigis i procurem la seguretat, la salut i, segons les opinions mèdiques i dels mateixos herniats, la curació definitiva».