El petit municipi d'Aguilar de Segarra té 226 vehicles registrats per cadascun dels seus 250 veïns. La proporció de Rajadell tampoc és gens menyspreable: 67 per cadascun dels 543 veïns, segons Automovilistas Europeos Asociados. Hi ha casos similars a tot Espanya de pobles que són com petits paradisos fiscals per a les empreses.

El delegat a Catalunya de l'Associació Espanyol d'Assessors Fiscals, Llorenç Maristany, apunta que no es tracta de ciutadans que intenten estalviar-se uns euros, perquè s'hi han d'empadronar. Són empreses de lloguer de cotxes que, segons el Suprem, poden pagar els impostos allà on tinguin activitat econòmica. En el cas de l'impost sobre vehicles de tracció mecànica, cada consistori l'estableix dins uns paràmetres.

«Nosaltres apliquem el mínim perquè en ser poca gent no recaptaríem gaire més diners», apunten des del consistori, que busca alternatives (com una planta solar). Però atreure empreses de lloguer de vehicles «repercuteix positivament». De fet, el fenomen ha crescut: el 2005, abans de la crisi, la proporció era de 67 vehicles per habitant; ara és el triple.

Com Rajadell, la taxa per turismes oscil·la entre els 162,6 i els 112 euros (amb descomptes pels ecològics). A Barcelona van dels 23,4 als 217,5 euros. Però no és la ciutat més cara. Ho són, entre altres, Tarragona, Terol i Albacete (de 25,2 als 224).

El catedràtic d'Economia Financera de la Universitat Pompeu Fabra, Oriol Amat, descarta que es tracti d'un cas de dumping fiscal com el de les comunitats autònomes receptores del fons de compensacions interregionals, que ofereixen atractius fiscals que altres comunitats aportadores del fons no poden permetre's, com un IRPF o un impost de patrimoni més baix.