1908. ‘Papitu’. Revista psicalíptica

En grec, psykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís.
Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula psicalíptic, que als començaments del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme. Un erotisme i una pornografia que vistos amb ulls d’avui, eren força innocents, on les coses no eren mai anomenades pel seu nom i on els eufemismes es convertien en protagonistes absolutament necessaris. Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar sent polític i anticlerical, amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, el mateix Apa o Francesc Labarta, però ben aviat amb la direcció de Francesc Pujols (que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània) es va anar endinsant en el camp de la verdor. Els eufemismes de Papitu procedien tots del mercat, de la plaça de venda. Ben aviat molts animals, vegetals i instruments diversos van canviar el seu sentit literal per agafar-ne un altre de ben diferent i es va començar a parlar amb sentit figurat, de les figures, els pebrots, els naps, les faves, les sardines, les cigales, etc... Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir a que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els mateixos bisbes. Els llocs de lectura preferits van passar a ser les barberies, els salons de cirabotes i els casinos i agrupacions. Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una cola d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.

Lluís Solà Dachs / historiacatalunya@accat.org

Per saber-ne més: Lluís Solà i Dachs: L’humor català, vol. 3. Bruguera, 1978.

Mostrar comentarios

Códigos Descuento