1793: Fi del vot femení als Pirineus occitans

A moltes valls dels Pirineus centrals, els boscos i la pastura pels ramats eren propietat del conjunt de la comunitat.
A totes les valls, cada comunitat vilatana (és a dir: cada conjunt de ‘cases’) es reunia periòdicament en una assemblea dels caps de casa, o ‘caps d’ostau’, que tenia com a objectiu la bona gestió conjunta dels terrenys comunals. El cap de casa, l’hereu, podia ésser home o dona, sense cap diferenciació legal entre els uns i les altres. Les dones, doncs, podien intervenir en les deliberacions de l’assemblea, i votar. La Revolució Francesa va posar fi a aquesta pràctica política en la part dels Pirineus adscrita a l’estat francès.Tal com escriu Isaure Gratacós, «la Revolució de 1789, indiscutible factor de progrés, aporta la igualtat social entre els homes, però ignora les dones com a ciutadanes. Representa, doncs, per als Pirineus, una regressió pel que fa a l’estatut social femení. Les dones hauran d’esperar al 1946 per trobar de nou una existència ciutadana a través de l’exercici del dret de vot». A l’estat espanyol, recordem-ho, el vot femení és anterior al francès: la II República l’estableix el 1933.

Amb tot, molts aspectes d’aquesta cultura pirinenca basada en la ‘casa’ i en la igualtat jurídica entre els dos sexes (que és, com totes les cultures tradicionals, una cultura oral) perdurarà fins als anys 1980. «Els pirinencs nascuts fins cap al 1930 no pregunten quan volen saber d’alguna persona: «¿qui és?», sinó: «¿d’on surt, aquest?», és a dir: «de quina casa ve» (que és la casa pròpia d’un grup, i reconeguda com a tal pels grups veïns).

Mostrar comentarios

Códigos Descuento