El pas previ havia estat la conquesta de la ciutat de Girona, el 785, i la conquesta de la franja de terres situades entre les comarques del Pla de Banyoles i l’Alt Segre. «Barcelona havia restat més de 80 anys en poder dels muslims, la qual cosa representa, almenys tres generacions nascudes i criades en un medi musulmà. La majoria de la població s’havia convertit al mahometanisme, solament una minoria recalcitrant restava cristiana, a la qual, per la liberalitat musulmana, se li tolerava el culte i el seu regiment per governants indígenes.

Per llarg temps va ésser valí de Barcelona Soleiman, d’ascendència aborigen «Una pregunta a fer-se és: quina va ésser la causa de la ràpida i profunda assimilació de masses de població tan grans com són les de la Hispània goda ?». Car, «com és sabut, els invasors que van entrar (per l’estret de Gibraltar) eren una minoria minúscula, fins i tot comptant-hi les allaus posteriors, caigudes de tots els punts de l’Islam».

La resposta que escull Abelard Tona i Nadalmai és la clàssica de l’Histoire des musulmans d’Espagne de Reinhart Dozy: els esclaus del món cristià esdevenien lliures si es feien musulmans, els serfs «en certa manera esdevingueren masovers», i les terres de la noblesa i de l’Església visigodes, que havien estat confiscades per les autoritats musulmanes, s’havien repartit entre un sector molt dinàmic de petits propietaris. Una altra resposta seria la superioritat tècnica islàmica.