El salt, però, no es començaria a produir fins als anys 60, car la dictadura espanyola implantada el 1939 no fou gens favorable a la democratització de la roba femenina d’una certa qualitat. Tal com havia succeït a l’Edat Mitjana, seria la venda, el comerç qui estiraria de la producció. El 1984 s’inicià un altre salt, car la confecció de roba ‘moderna’ per a tot portar, per a dones joves i urbanes amb un cert poder adquisitiu es començà a posar a més a l’abast: les botigues amb una marca identificatòria (que prendrien el nom d’una fruita tropical -el mango- que s’escriu exactament igual en català i en castellà) plantarien cara a les seccions de roba confeccionada dels grans magatzems.Vint anys més tard, la xarxa de botigues de roba per a dones urbanes s’ha estès a ciutats situades a 80 estats del món: són més de 800. La direcció logística de la xarxa és a Catalunya, des d’on es dissenya tot el procés productiu i tota la distribució/comercialització. Però, la producció es fa a Marroc, l’Europa de l’Est, l’Índia i la Xina, i les botigues obertes, en règim de franquícia, són a l’abast de la major part de la població urbana del món.