La sala on entrem és espaiosa. Hi ha una pissarra, uns altaveus, prestatges plens de llibres i a ter-ra, un munt de catifes apilades. Al fons, una taula amb un ordinador portàtil i, al voltant, una cinquantena de cadires buides que, de mica en mica, s’aniran omplint. Unes 25 dones van setmanalment al Consell Islàmic de Catalunya, per parlar de religió i per resar.

La majoria són marroquines. I és que un 36% dels marroquins que emigren a Espanya s’instal•len a Catalunya. A poc a poc van arribant. Entren i saluden, "as-salamu alaykum", i van asseient-se al voltant de la Fahima, que és l’encarregada de dirigir aquestes reunions. Ajudant-se de l’ordinador, comença a llegir fragments del Corà. Té 46 anys, és del Marroc i vesteix amb una túnica, la jellaba, que la cobreix des del coll fins als turmells, i porta un vel que li cobreix el cap, però no la cara, l’anomenat hiyab.

Amb aquestes reunions, la Fahima se sent més a prop del seu país. Porta 20 anys lluny del Marroc i el que més troba a faltar és la seva família. Aquestes trobades l’ajuden a sentir-se més acompanyada: "Yo con el grupo soy alguien. Soy como una profesora, pero sin el grupo no puedo hacer nada". Els motius que van portar a aquestes dones marroquines a marxar del seu país són molts.

L’Institut Nacional d’Estadística va fer l’Enquesta Nacional d’Immigrants el 2007, on es concloïa que les raons més esteses són la voluntat de trobar una millor feina i per motius familiars. La Fahima va venir a Barcelona per reagrupar-se amb el seu marit. Al Marroc havia estudiat Biologia, però va haver de deixar de banda els seus plans de futur per ajudar a la botiga del seu marit.

La relació, però, no va acabar bé i tres anys després del naixement del seu segon fill, la Fahima va divorciar-se i va tornar al Marroc. Però allà no podia mantenir els seus fills i, al cap d’un any, va tornar a Barcelona. Aquest cop va venir sola i va haver de començar de nou la seva vida, sense ajuda. La sociòloga Olga Serradell, investigadora del Grup d’Estudis d’Immigració i Minories Ètniques de la UAB, destaca la importància que cada vegada hi hagi més dones que decideixen migrar soles: «Solen tenir projectes personals propis o una iniciativa i voluntat de sortir-se’n per elles mateixes». La Fahima n’és un exemple. "Hasta que no vine sola a Barcelona no sabía ni cómo se buscaba trabajo", recorda. La sala ja està del tot plena i les dones escolten atentament tot el que diu la Fahima.

Llegeix un fragment del Corà alternant el castellà i l’àrab perquè tothom la pugui entendre. "Shaytan está en el infierno y quiere compañía. Os va a decir que os maquilléis, o que chateéis por Internet. Os irá tentando y os acompañará el resto de vuestras vidas, pero no debéis caer en su trampa". Totes assenteixen amb el cap. Mentrestant, ens crida l’atenció l’Amira, que escolta la Fahima amb atenció. L’Amira viu al barri del Raval des de l’any 2008, després que el seu marit hi vingués primer. Des que va arribar a Barcelona, no ha parat de fer coses: estudia català, castellà, informàtica, cuina, costura i dóna classes com a voluntària a immigrants. Li agradaria treballar, però no troba feina. L’Amira no té papers i no pot anar al Marroc, i això fa que se senti molt sola. A diferència de la Fahima, ella no ha pogut tornar a veure els seus familiars des que va marxar. L’any passat va rebre el cop més dur de la seva vida: va saber que la seva tieta i la seva germana havien mort. "Para mí fue un dolor que no olvidaré, porque no pude ir al funeral". Quan ho explica, li tremolen les mans.

Després d’un breu berenar, arriba el moment de resar. Col•loquen les catifes diagonalment, s’agenollen i segueixen el compàs que marca la Fahima. La reunió s’acaba i les dones s’acomiaden. Algunes es queden xerrant amb la Fahima, altres marxen, perquè tenen els seus fills esperant-les a casa. La Fahima i l’Amira són només una petita representació de les més de 90.000 dones marroquines que viuen actualment a Catalunya. Sovint només es coneix la història dels homes marroquins que venen a la recerca d’un vida millor, però darrera de cada una d’aquestes dones també hi ha una història per conèixer. Moltes són exemples de superació i d’aconseguir tirar endavant soles, com la Fahima i l’Amira.

La majoria pensen a tornar a casa, però decideixen quedar-se per poder donar un futur millor als fills. Sigui el que sigui, l’aventura de marxar del Marroc cap a Barcelona haurà marcat per sempre més les seves vides.