1979: «L’Anti (Polí)gon»

Els anys 1960 són, a França, els anys d’una no massa fonda «revolució regionalista», que intenta capgirar la tendència, ja denunciada als anys 1930, d’una certa lliscada vers el que se n’havia dit: «París i el desert francès».
Un dels punts forts d’aquesta revolució regionalista ha estat la ciutat i l’aglomeració urbana de Montpeller, com a capital de la regió del Llenguadoc (que havia format part de la Confederació de Catalunya-Aragó els anys 1204-1349, i mai havia perdut el fil català). Per un conjunt de factors, entre els que no s’exclou l’atzar, en aquesta renovació urbana de Montpeller hi ha un cert i obert protagonisme català.Al 1979, la ciutat inicia la seva renovació, a partir d’una nova i central àrea urbana que es dirà «Antígona», situada enfront del polígon militar de tir de l’antiga Ciutadella. Fent-ne un joc de paraules, J.-M. Renault en diu: «Anti (Polí)gon», el barri anti, és  a dir: contra, el polígon militar. I afegeix: «Antígona és la imatge del Renaixement de la ciutat envers el futur, tot presentant-se com a decididament mediterrània. El català Ricard Bofill, a qui fou confiada aquesta realització ambiciosa, va trobar, al 1979, en l’arquitectura clàssica les línies de la seva inspiració».

El Noucentisme arquitectònic català, 70 anys després de fer les seves primeres passes. Gràcies, en part, a «l’ús savi del ciment armat, tenyit per evocar la pedra tallada». La ciutat «s’ordenà de faisó oberta a la mar», com faria Barcelona. Els habitatges de protecció oficial (HLM, a França) «de la Plaça del Nombre d’Or proven que és possible de fer, alhora, una cosa bella i una cosa social». A l’Esplanada d’Europa, «una obra de bronze, signada pel català Apel·les Fenosa». Montpeller no oblida completament els seus orígens.

Mostrar comentarios

Códigos Descuento