Fa un mes, el catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat de Lleida (UdL), Carles Feixa, va rebre una invitació del Govern britànic per participar en un grup de treball per prevenir la violència juvenil. Ha estat l’únic expert espanyol convidat en una taula que es va celebrar els dies 12 i 13 d’octubre i on hi havia una trentena d’experts de diversos països europeus, americans...

Com va funcionar la trobada?

De moment, he assistit al Forum Internacional Ending Youth Violence (Posar fi a la violència juvenil) al Home Office de Londres. En aquest fòrum es van analitzar diferents aspectes: la comprensió de les arrels del fenomen, les maneres d’abordar-lo, la prevenció i les perspectives de futur. Ara se’n treuen les conclusions, que s’elevaran al Primer Ministre. És possible que hi hagi futurs encontres.

Quina va ser la seva funció?

Els assessors havíem de situar el fenomen en el seu context internacional i aportar exemples de bones pràctiques en la gestió de la violència juvenil. Se’m va cridar perquè parlés del treball fet a Catalunya amb les bandes llatines.

Quina és, doncs, la situació de la violència juvenil aquí?

No m’atreveixo a parlar de violències que no he investigat. I caldria veure-ho des d’una altra perspectiva: no només les violències protagonitzades per joves, sinó les que ells pateixen; no només l’espectacular, sinó la quotidiana i invisible...

El desencís de la crisi ha fet créixer el nombre de bandes?

No hi ha proves. El nombre de membres s’ha mantingut des del 2005. Sí han proliferat grups i subgrups, alguns dels quals no han volgut entrar en processos de diàleg. A més, el treball iniciat per l’Ajuntament no va tenir continuïtat, ni en el terreny de la recerca ni de la prevenció.

Han pujat les actituds violentes?

Quan no s’arriba a final de mes tots ens mostrem més agressius, però això no és atribuïble a les bandes. La percepció és que la gent és més violenta, però els joves (sobretot, els immigrants) també poden tenir la sensació que els assetgen o que s’està més pendent d’ells.

Podríem patir aquí brots de violència com els d’Anglaterra i de Gal•les de l’estiu passat?

A curt termini, ho dubto, però no es pot descartar a mig i llarg termini. Cal tenir en compte que el brot anglès, com el francès de fa uns anys, va tenir lloc en barris degradats urbanística o socialment amb processos migratoris antics. Eren joves de la segona o la tercera generació, fills o néts d’immigrants. Aquí són joves nascuts als llocs d’origen que van emigrar durant la infància o l’adolescència. Els que han arribat fa poc no acostumen a rebel·lar-se perquè la seva prioritat és adaptar-s’hi i fer-s’hi un espai.

I d’aquí a uns anys?

Si segueixen sentint-se exclosos i la sensació de discriminació és més gran... Els problemes es podrien donar d’aquí a 20 o 30 anys, si no aconseguim que els fills dels actuals joves sentin que aquest és el seu país i que els tractem amb respecte, i tenen un futur.