Les puntaires podien obtenir per la seva feina unes quantitats no menyspreables de diners, que podien servir per a equilibrar els ingressos monetaris de les unitats domèstiques. La xifra de 34.000 puntaires que dóna, al 1927, Joaquim Pla Cargol, al seu estudi Art popular i de la llar a Catalunya, és una xifra important. Si tenim en compte que la població activa a la societat catalana de mitjans del segle XIX, seria d’un mig milió de persones, la xifra de puntaires se situaria entre el 5 i el 10 per cent !
L’origen d’aquest tipus de treball és al nord d’Itàlia, i els seus inicis, a Catalunya, se situen al segle XVII. Era -és- un treball a domicili, però no era -no és- una ‘feina de la casa’. És a dir: era un treball remunerat. No per hores, sinó per peces, per feina feta. Les eines de treball -el coixí, els boixets, les agulles, el fil, els patrons, les tisores- pertanyien, en general, a la puntaire (que se les havia de comprar, o les heretava d’una mare o tia).El lloc de treball era la pròpia casa o, si feia bon temps, el carrer. L’horari era inexistent: es treballaven moltes hores, de dia o de matinada, i, amb algun tipus d’il·luminació, de nit. Les puntes de coixí s’integraven, com a element molt valuós, a la roba de llit, a les cortines, a les tovalles i els tovallons (i mocadors), i a algunes peces del vestir: des de les mantellines fins als punys o les vores de les faldilles.
Comentarios
Hemos bloqueado los comentarios de este contenido. Sólo se mostrarán los mensajes moderados hasta ahora, pero no se podrán redactar nuevos comentarios.
Consulta los casos en los que 20minutos.es restringirá la posibilidad de dejar comentarios