1850: Trenta-quatre mil puntaires

Cap a mitjan segle XIX els estudiosos calculen que, a tot el Principat de Catalunya, però, especialment, a les comarques de la costa, al Maresme i al Penedès, treballaven fent puntes de coixí unes 34.000 dones de totes les edats.
L’origen d’aquest tipus de treball és al nord d’Itàlia, i els seus inicis, a Catalunya, se situen al segle XVII. Era    -és- un treball a domicili, però no era -no és- una ‘feina de la casa’. És a dir: era un treball remunerat. No per hores, sinó per peces, per feina feta. Les eines de treball -el coixí, els boixets, les agulles, el fil, els patrons, les tisores- pertanyien, en general, a la puntaire (que se les havia de comprar, o les heretava d’una mare o tia).El lloc de treball era la pròpia casa o, si feia bon temps, el carrer. L’horari era inexistent: es treballaven moltes hores, de dia o de matinada, i, amb algun tipus d’il·luminació, de nit. Les puntes de coixí s’integraven, com a element molt valuós, a la roba de llit, a les cortines, a les tovalles i els tovallons (i mocadors), i a algunes peces del vestir: des de les mantellines fins als punys o les vores de les faldilles.

Les puntaires podien obtenir per la seva feina unes quantitats no menyspreables de diners, que podien servir per a equilibrar els ingressos monetaris de les unitats domèstiques. La xifra de 34.000 puntaires que dóna, al 1927, Joaquim Pla Cargol, al seu estudi Art popular i de la llar a Catalunya, és una xifra important. Si tenim en compte que la població activa a la societat catalana de mitjans del segle XIX, seria d’un mig milió de persones, la xifra de puntaires se situaria entre el 5 i el 10 per cent !

Mostrar comentarios

Códigos Descuento