En aquest macro-estat, funcionava el culte als emperadors considerats com a divinitats, i la nova religió cristiana, que era partidària d’un sol Deu, exterior a la societat humana, seria considerada, d’entrada, com un possible factor d’afebliment de les estructures polítiques de l’imperi. El cristianisme es va estendre a partir de Palestina en totes direccions: per terra, a llom d’alguns animals de càrrega, i per mar, navegant, més amb rems que amb veles.De forma relativament ràpida, si es tenen en compte els mitjans de transport, les dificultats de la comunicació oral, la inexistència de llibres no-manuscrits, els escassos mitjans econòmics dels primers cristians, i la persecució político-religiosa que els afectà. A l’any 313, però, el cristianisme esdevindria religió oficial de l’Imperi Romà. A l’àrea de l’Arc Mediterrani nord-occidental, la notícia més antiga que es conserva d’una seu religiosa cristiana fa referència a Narbona i és del 250 de l’Era Cristiana (és a dir : 250 anys després de la naixença de Jesús).