Solidaritat per un tub

Hi havia una vegada un músic, que va oferir-se per portar un tub, que era necessari per tocar les campanes durant la interpretació d'una obra al Palau de la Música. El músic, membre de l'orquestra, va decidir transportar-los en el metro. I així ho va fer. Va entrar al vagó amb el tub i, dret, el va agafar amb la mà, deixant-lo en posició vertical. A poc a poc, a mesura que avançaven les parades, els viatgers, despistats, s'anaven agafant a aquell tub pensant que era la tradicional barra de seguretat del vagó.

El músic, sorprès, va veure com tothom s'aturava al seu voltant i s'aferrava a aquell tub per no caure amb el vaivé del metro. Finalment, quan el músic va arribar a Urquinaona, els va dir: «em permeten?». La resta de passatgers, astorats, van adonar-se llavors que aquell tub no era cap barra de seguretat. I el músic va marxar tot xino-xano amb la peça de l'instrument a la mà. Això, que sembla un conte de Sant Jordi, va passar de debò. Anys més tard, un altre tub està tornant a posar a prova la solidaritat. Em refereixo a la canonada que ha de dur aigua de l'Ebre a Barcelona. Hi ha qui vol agafar-s'hi, per no patir el vaivé de la sequera, i d'altres que no volen que ningú s'hi aferri. Està clar que l'aigua és una necessitat, però també un gran negoci: només cal veure quantes ampolles d'aigua consumim al mes. Per lluitar contra la sequera cal molta solidaritat, solidaritat per un tub, però també saber tancar l'aixeta per poder sortir del metro a temps, com el músic.