Benvinguts al xou

Com John Travolta i Nicolas Cage a la pellícula Cara a cara, de John Woo, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy han protagonitzat un duel al més vell estil americà. I és que s'està perdent tota tradició de fer política i aquesta campanya és de les més americanitzades. Ja no hi ha porta a porta, el sorprendre un votant en pijama a casa seva per demanar-li el vot. Ara tot es fa per correu i, sobretot, per televisió. Tant és així que els nostres polítics, més que d'economia o de lleis, han de saber interpretar. Han de ser actors, que la feina d'arreplegar estadístiques i pensar estratègies ja la fa el seu exèrcit d'assessors. La política és un xou en el moment en què els interessos de les televisions han imposat aquest fals bipartidisme, com si ara tothom fos demòcrata o republicà, quan, en realitat, aquí, hi ha més opcions. Zapatero i Rajoy ens han ofert un duel de gestos, tics i contratics, que res no tenen a veure amb explicar un ideari. No pot haver-hi cap cara a cara amb 13 milions de teleespetacors escrutant-los. La política s'ha fet espectacle de masses, com el futbol, on un moderador fa d'àrbitre i on, fins i tot, pacten les regles del joc abans del partit. Qui sap si el proper cara a cara es farà al Camp Nou o al Bernabéu, perquè ha faltat públic en directe. Si seguim així, igual que Ronald Reagan va ser president dels Estats Units i terminator és el governator dels californians, no és estrany que, en uns anys, ens governi Javier Bardem. Almenys, el cara a cara, ell sí que el faria d'Oscar.