Caçadors de mosques

S’estava bombardejant a cleques. Els clatejots eren continus: primer, amb la mà dreta; després, amb l’esquerre. «Què li passa?», vaig pensar. Aviat vaig arribar a la seva alçada. Feia angúnia. S’estava propinant una pallissa amb els palmells, com un fonamentalista autoflagel·lant-se.

Quan va passar pel meu costat, vaig girar-me i vaig veure que tenia el clatell més vermell que el cul d’un ximpanzé. Pam! Pam!... A cada passa que feia, l’envermellia encara més... Llavors vaig descobrir que una mosca li estava fent la guitza. Volava d’una orella a l’altra i l’home intentava caçar-la a clatellots. Vaig continuar caminant i, a mitja Rambla del Raval, vaig notar un pessigolleig al braç esquerre.

Hi tenia una mosca. Amb la mà dreta vaig espantar-la, però va volar fins al braç dret. Vaig fer el mateix amb la mà esquerre i la mosca va volar a l’altra braç. Vaig alçar el cap i vaig veure una noia que em mirava. «Què li passa?», deuria pensar. Em vaig aturar i la mosca va desaparèixer. Poc després, vaig tornar a girar-me, i vaig veure aquella noia movent els braços amunt i avall. «Un altre veí de Barcelona mosquejat», vaig pensar. I és que vivim en una ciutat de caçadors de mosques.