El sorteig de la loteria

Divendres, 23 de desembre del 1898. La loteria de Nadal aixeca passions i hi ha qui guarda el dècim per al sorteig com si fos un gran tresor.
Va posar-se la mà dreta a la butxaca interior de la jaqueta i, de seguida, va adonar-se que la tenia buida. «La cartera!», va exclamar, tot quedant-se uns segons amb la boca oberta. «El bitllet de la loteria!», va recordar tot seguit. Acabava d’arribar al despatx, situat al número 41 del carrer Casp. Va tornar a obrir la porta (ara, per sortir) i va dirigir-se a corre-cuita cap al dipòsit de l’alcaldia. Allà, hi guardaven els objectes perduts que s’havien trobat al carrer. Des del passat 7 de novembre, hi havia una camisa d’home, un llibre setmanal de Comerç, un tros de columna de ferro per a la fosa... però cap rastre de la seva cartera i, ni molt menys, del bitllet de la loteria.

Barcelona estava un any més a les portes del Nadal.  La Colla de l’Arròs-Societat Balaguer va anunciar que repartiria entre els més necessitats 4.000 bons de pa, arròs i carn a més de 50 cèntims en metàl·lic el proper dia 25. Al número 9 de la Rambla dels Estudis, el Colmado Mumbrú feia goig amb les capses de torrons, embotits, dolços i xampany que donaven vida a l’aparador, engalanades amb llaços de diversos colors.

Ell no estava avui per celebracions. Va tosir diverses vegades seguides, perseguit per aquell maleït virus des de feia una setmana. Va entrar en una farmàcia i va demanar Elixir Reding, que, segons anunciaven, anava bé «per a la tos, el catarro i totes les malalties del pit i de la gola». «Ha sentit què diuen dels veïns del carrer de la Neu...? Es veu que, cada nit, tenen unes quantes dones al portal de casa buscant feina, m’entén què vull dir-li...?» El farmacèutic li parlava, però ell no l’escoltava. No parava de pensar en el bitllet («i si toca el meu número i s’emporta els diners un altre?»), fins que algú li va recomanar que anés a denunciar-ne la desaparició al jutjat. I així ho va fer. Havia comprat el dècim del número 50.950 a l’administració de loteria de Màlaga.

Va tornar al despatx amb la certesa que, si toqués, ningú no podria cobrar els diners d’aquell bitllet. Va seure a la cadira, enfonsant-hi el cul i recolzant l’esquena còmodament en el respatller, i no va poder evitar sentir una profunda sensació d’abatiment. No estava alleugerit, sinó envaït per la solitud, el desemparament i l’oblit en què l’havia deixat la pèrdua del seu únic dècim de la loteria.

Mostrar comentarios

Códigos Descuento