L’augment al llarg de les tres últimes dècades de persones que dormen al carrer ha provocat que l’Ajuntament de Barcelona s’hagi plantejat una estratègia d’actuació per prevenir i mitigar aquest problema. El desembre de l’any passat es va aprovar el Pla de Lluita contra el Sensellarisme de Barcelona 2016-2020, que fixa els objectius a mitjà i llarg termini per lluitar contra aquest fenomen.

Pioner a tot l’Estat, el pla aposta per un model de lluita contra l’anomenat sensellarisme amb atenció assistencial i prevenció. L’estratègia fixada parteix de la premissa que cal estabilitat econòmica, habitacional i emocional per refer la vida. Són polítiques que es coneixen sota l’etiqueta housing first i que abandonen la idea que l’habitatge autònom és una prioritat.

L’aprenentatge que es deriva del funcionament d’aquestes estratègies es concreta en les anomenades polítiques housing led, que orienten les actuacions dels serveis socials i de les entitats cap a la reconstrucció de la llar en el seu sentit ampli. Això s’aconsegueix amb l’enfortiment de la persona amb la reconstrucció dels vincles afectius i socials.

La intervenció social té unes funcions limitades de control i els professionals tan sols acompanyen. El respecte és fonamental per aconseguir l’enfortiment de la persona i s’ha de concretar en l’escolta activa dels afectats pel problema de no tenir casa.

Aquest pla és la nova estratègia de Barcelona per lluitar contra el sensellarisme després de 20 anys de creixement dels recursos destinats a l’atenció a les persones sense llar, amb increment de les places en equipaments i l’ampliació de la cartera de serveis públics i privats.

A més de les polítiques assistencials, el pla també contempla revertir els efectes de l’exclusió residencial amb estratègies preventives. En aquest sentit, pretén prevenir nous casos de sensellarisme actuant en tres nivells.

Un és la prevenció primària, que comprèn les actuacions dirigides a combatre les causes estructurals de la precarietat habitacional. L’altre és la prevenció secundària, que posa en marxa actuacions adreçades a persones en risc immediat de quedar-se sense habitatge. Finalment hi ha la prevenció terciària, que pretén generar mecanismes d’accés a un habitatge estable.

Segons l’anàlisi dels especialistes que han dissenyat del pla, els factors estructurals són clau per explicar l’increment de sense llar. Els mercats de treball i de l’habitatge exclouen de manera sistemàtica una part de la població dels grans nuclis urbans.

L’arribada de turistes i professionals amb alts ingressos tensa els preus del lloguer a l’alça i els salaris baixen, les ocupacions en la indústria turística es precaritzen i l’atur de llarga durada s’estén. Per això, el Pla prioritza l’enfocament preventiu incidint sobre les causes estructurals del sensellarisme.

El desenvolupament del Pla de Lluita contra el Sensellarisme de Barcelona 2016-2020 implica una inversió de cinc milions d’euros en equipaments i de 10 milions d’euros anuals en recursos per al departament d’Atenció a Persones Vulnerables i per al departament d’Intervenció Social a l’Espai Públic.

A Barcelona, el nombre de persones que dormen en recursos residencials especialitzats, siguin d’entitats socials o municipals, ha augmentat en un 60% en vuit anys: de les 1.190 persones del 2008 a les 1.907 del 2016. En paral·lel, els recomptes fets a la ciutat i les dades del Servei d’Inserció Social indiquen també un creixement del 43% en vuit anys del nombre de les persones que dormen al carrer.

A més de l’ampliació dels recursos i serveis per a les persones sense llar, s’ha consolidat la col·laboració amb entitats especialitzades de la societat civil, a partir de la creació de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Formada per 32 entitats d’acció social de la ciutat, el seu treball ha servit per establir les bases d’una estratègia comuna entre la majoria d’actors socials que atenen a les persones sense llar.

Segons la XAPSLL, el 2015, de les persones que dormien al carrer, al voltant d’un 11% eren dones. Així mateix, de les que pernoctaven en albergs i equipaments d’emergència, les dones constituïen un 14% del total de persones usuàries. Malgrat això, el sensellarisme no és un fenomen masculí.

El vessant femení d’aquest problema és menys visible perquè es manifesta fora de la via pública. Les dones protagonitzen formes d’exclusió residencial vinculades a l’àmbit privat, sensellarisme de portes endins, situacions que limiten la capacitat de dur a terme un projecte de vida autònoma i les possibilitats de sortir de situacions de pobresa extrema.