1520: ‘Llibre de coc’

Nola fou cuiner de la cort reial catalana, instal·lada durant decenis a Nàpols, la capital del regne de Nàpols, un dels set Estats de la Confederació de Catalunya-Aragó. En aquell moment, Nàpols i Roma (i Constantinopla) eren les ciutats més grans, més riques i més cultes del món occidental. El cuiner de la cort napolitana, si era bo, podia ser un gran cuiner. Tant com podia ser-ho el cuiner, a Roma, dels Papes Borja originaris de Xàtiva. De fet, a Nàpols i a Roma es produí un gran salt en l’art de confegir els menjars. S’hi combinaren les tradicions culinàries locals amb la gran cuina medieval catalana. A València i a Catalunya, els cuiners –i, en general, la societat, tal com es pot detectar a Com usar bé beure e menjar (1384), de Francesc Eiximenis– havien integrat a la cuina tradicional mediterrània, perfectament difosa pels romans, molts productes alimenticis totalment desconeguts a Europa: els que els àrabs havien portat de l’Índia i de la Xina. La cuina catalana, amb empelt àrab, saltant de València a Roma, esdevindria la cuina més rica, més variada, més elaborada d’Europa. S’hi començaven a combinar admirablement els productes de l’horta i del secà, els fruits del mar i de la muntanya, el salat i el dolç, la tradició grecoromana i les aportacions de les societats de l’Àsia meridional, vehiculades pels àrabs.

Per saber-ne més: Josep Lladonosa :  El gran llibre de la cuina catalana.  Barcelona, Empúries, 1991.