1936-1988. De l’avortament a la reproducció assistida

Cal acabar amb l’oprobi dels avortaments clandestins, font de mortalitat maternal», llegim al número de 25 de desembre de 1936 del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Cal, afegia, «la incorporació a la legislació sanitària d’un fet fins avui efectuat lluny de tot control científic, a l’ombra, i per persones incompetents». Així, «la finalitat primordial que es persegueix és la de facilitar al poble treballador una manera segura i exempta de perill de regular la natalitat, quan existeixen causes poderoses: sentimentals, higièniques o terapèutiques que exigeixin la interrupció artificial de l’embaràs».

Aquesta intervenció només es podria realitzar «en els Hospitals, Clíniques i Institucions Sanitàries depenents de la Generalitat de Catalunya, en els quals estigui organitzat un servei especial». Al 1939, aquesta norma, com tota l’obra legislativa de la Generalitat, seria anul·lada per la dictadura político-militar espanyola. Fins al 1985 no s’aprovaria una llei semblant a la catalana de 1936 i, ara sí, d’aplicació a tot l’estat espanyol.

Ara bé: la situació als anys 1970-80 era molt diferent: la natalitat catalana era encara més baixa, i ja havia començat la tercera onada immigratòria (i la píndola anticonceptiva ja existia). Al 1988, el Congrés dels diputats va aprovar la Llei de reproducció assistida. Al 1997, la Generalitat va crear, per llei, l’Institut Català d’Acolliment i Adopció (ICAA). I començava la quarta onada immigratòria.