1905-1938: La literatura de ciència-ficció

Dels grans autors (Narcís Oller, Víctor Català, Pompeu Gener) i d’autors suposadament ‘menors’. Al 1905, apareix el monòleg  L’escudellòmetro de Santiago Rusiñol, una gigantesca màquina de fer escudella per a tothom, i L’ull acusador  d’Antoni Careta. El 1911, Els gegants dels aires de Josep M. Folch i Torres, un dels grans escriptors ‘tot terreny’ del segle; el 1912, Homes artificials de l’esperantista Frederic Pujulà; el 1915, El llamp blau de Joaquim M. de Nadal, etc.

Partint de la visió optimista de Bellamy, la gran novel.la d’Onofre Parés: L’illa del gran experiment. Reportatges de l’any 2000 (1927, i, seguint algunes de les vies obertes per H.G. Wells, la utopia novel.lada de Josep M. Francès: Retorn al sol (1936). El cas de Gaeli i l’home-Déu (1938) de Pere Calders és diferent: aquí el realisme màgic és al servei de l’especulació filosòfico-política. En resum, amb aquestes (i altres) obres, la literatura catalana es planteja algunes de les grans «dicotomies de la contemporaneitat: fe/ciència, conegut/desconegut, progrés/inmobilisme».

Després de les bombes atómiques llançades sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, al conflicte de la II Guerra Mundial, la societat catalana demanaria -i generaria- més literatura basada en la ficció científica. A desgrat del silenci forçat, violent, que li volia imposar la segona dictadura dels segle, la de 1939.