Comparativa dels estatuts. 1. La llengua

El reconeixement del català com a llengua pròpia i oficial va representar una de les grans fites de l’Estatut del 1979. Va ser un èxit de grans principis que, en aquell moment, no es va plasmar en mesures concretes per impulsar el seu ús social perquè les incerteses de la transició política no permetien anticipar els escenaris en els quals haurien de ser aplicades. L’ús del català va passar a dependre de posteriors iniciatives de normalització i ensenyament, amb resultats variables segons els moments i les conjuntures sociopolítiques a Catalunya i Espanya. Sovint els partits han fet servir la llengua com una arma política per atacar el contrari.

Article 3: 1.- La llengua pròpia de Catalunya és el català.

-  2.- L’idioma català és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà oficial a tot l’Estat espanyol.

-  3.- La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.

article 23: 1. (En) els concursos, oposicions i nomenaments per a cobrir les places vacants (…) hi serà un mèrit preferent l’especialització en dret català.

2006

A partir de l’experiència pràctica dels últims 27 anys, al nou text estatutari es concreten uns drets i deures sobre l’ús del català a l’ensenyament, la justícia i d’altres àmbits ciutadans. El nivell d’obligatorietat  de conèixer aquest idioma genera discrepàncies per una banda, entre els qui defensen el projecte i per l’altra, els qui s’hi manifesten en contra, bé per considerar-lo excessiu, o bé perquè el troben insuficient.

Article 6: 1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. (…) El català és la llengua d’ús normal i preferent (…) i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

-  2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà (…). Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i (…) el dret i el deure de conèixer-les.

Article 33: 1. Els ciutadans tenen el dret d’opció lingüística. (…).

-  3. Els jutges (…) i el personal al servei de l’Administració de justícia (…) han d’acreditar que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials (…).

Article 35: 3. Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups de classe diferents per raó de llur llengua habitual.

Dues postures enfrontades

Sí

Carles Duarte. Poeta i lingüista

«S’assegura la igualtat jurídica del català i el castellà»

El nou Estatut referma i consolida el model que el de l’any 1979 ja dibuixava, i que ha permès construir un model de convivència basat en el respecte i en la consciència del català com a llengua històrica del nostre país. Ara no només s’afirma que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya, sinó que amb l’obligatorietat del coneixement del català s’assegura una plena igualtat jurídica entre el català i el castellà.

S’aposta, a més a més, per promoure l’oficialitat del català a la Unió Europea, per reforçar la cooperació amb els territoris on el català és també llengua pròpia, i també s’estableix la condició d’oficial per a l’aranès.

No

Jordi Vila-Abadal. Psiquiatre

«No resol la injustícia de no poder viure en català»

El projecte no resol la greu injustícia que un castellanoparlant pugui viure en castellà sense problemes en qualsevol lloc de l’Estat, mentre que un catalanoparlant no pot viure sense problemes ni a Catalunya. Encara que digui que els qui viuen a Catalunya han de saber el català, no n’ofereix cap garantia perquè ha eliminat del projecte la impossibilitat d’al·legar desconeixement. Per tant, si no t’atenen en català, no pots fer res efectiu per aconseguir-ho. Ni tan sols els jutges estan obligats a saber la nostra llengua, només és un possible mèrit professional. Això ens deixa en situació de desigualtat de condicions davant la llei.