Feia un any que Franco era mort i les Rambles s’havien convertit en el cor d’aquella societat en ebullició. Era lloc de trobada obligatori, les cadires de lloguer, totes de fusta, també servien de barricada a les manifestacions. Volíem l’utopia. Els llocs emblemàtics eren la cocteleria Boadas, punt de reunió dels intelectuals, a tocar de Canaletes, el Café Zurich, seu de reunions clandestines d’estudiants, i el Café de l’Òpera, refugi de bohemis i hippies.

Era personatge habitual la Maria, una dona de vegades desarrapada i d’altres neta i polida, preludi d’altres com el provocador pintor Ocaña. Tot passava entorn la Rambla. Per als romàntics hi havia el bar Pastís, on escoltar Edith Piaff i pels marxosos el Jazz Colón, pels noctàmbuls quedava el Drugstore. El Liceu era ignorat. Van tenir lloc les primeres jornades de la dona i els gais ja s’organitzaven.

Molts joves pretenien «comunicar-se» i encara hi havien comunes urbanes. Els «progres» desitjaven la impossible ruptura democràtica, però la policia («els grisos») estomacava les vagues obreres. Ara sembla impossible que tot allò fos veritat.